Colom era valencià o mallorquí

El Dia de la Hispanitat d’enguany ha estat horribilis per a la monarquia, per a l’exèrcit, per als hispanòfils i per a les ànimes en pena dels conquistadors. Per començar, ha hagut l’incident entre la nova presidenta de Mèxic i el rei, perquè aquest, orgullosament, no vol demanar perdó per la colonització, cosa que si que han fet França, Gran Bretanya, els Païsoso Baixos i fins i tot el Papa, pels abusos del clero. A més a més, com la monarquia borbònica està entestada a celebrar el 12 d’octubre com la seua gran festa imperio-colonialista i no tothom estem d’acord, enguany ha hagut més contestació que mai a aquesta pretensió real.

Per altra banda, el mateix dia 12 fou intensament plujós i l’exèrcit no pogué demostrar les seues habilitats, ni els generals lluir les condecoracions; l’única que pogué lluir-se fou la cabra de la legió, que desfilava impertèrrita. Gràcies, però, que a l’hora de la teca ja estaven tots els invitats, secs i amb ganes de pegar un mosset i de xerrar.

Per la seua part, la televisió havia estat anunciant que aquella nit es donaria a conèixer el resultat de l’estudi de l’ADN de Colón i se sabria d’on era oriünd: genovès, gallec, navarrès, castellà, basc...? Finalment, en un documental molt efectista i mantenint el suspense fins el final, poguérem saber que Cristobal Colón no era tal, sinó Cristòfor Colom, valencià o mallorquí, o siga de nació catalana, que parlava català, i així li escrivia al fill. A més a més, Colom no era catòlic, sinó jueu, condició aquesta que mantenia en secret per por a la Inquisició dels Reis Catòlics. Així que als hispanòfils, a la monarquia, i als partits espanyolistes, els ha eixit el colon per la culata.

Per acabar-ho d’arrodonir, aquella nit la televisió espanyola va oferir una pel·lícula, Los últimos de Filipinas, profundament crítica contra la gestió dels governs d’Espanya en la pèrdua, en 1898, del que quedava de l’imperio colonial (Cuba, Puerto Rico i Filipines).

Quin desastre de dia i sort que, gràcies al gol d’un jugador basc, la Roja guanyà a Dinamarca al futbol, perquè sinó tota la gent que hem anomenat, els partits patriotes i el món infantiloide que representen, haurien agafat un patatús indescriptible. No fou això sinó una hispanitis horribilis. A veure si la festa de l’any que ve se la preparen millor, però per nosaltres no ho facen.