Refranys

«Per Tots Sants qui no estrena no té mans», sentíem dir de menuts, per justificar la compra i estrena immediata de l’abric de la temporada. Poc importava si feia un dia assolellat, l’ànsia de mostrar la roba nova bé pagava la incomoditat de les picors de la llana. Hui el refrany està tan fora de lloc que, si demanen a un adolescent que ens explique el significat de segur que pensa abans en un mostre sense mans a l’estil de les pel·lícules de Halloween abans que l’exhibició d’una economia sanejada.

Els refranys no s’estilen. És un fet contrastat que no se’n fan de nous i que les parèmies no tenen cabuda en el cabal lèxic dels més jóvens. No es tracta que la joventut no tinga imaginació o no li agraden les sentències; és que tenen altres codis i altres mapes mentals on els proverbis no acaben de trobar cabuda. Molt més visuals, empren mems, adhesius (stickers), emoticones i acrònims (quasi sempre en anglés) per als seus referents.

El refranyer era l’agenda d’un altre temps; la memòria oral de com s’han de fer les coses: quan toca sembrar, collir: «Pel febrer has de llaurar el que, a març, vulgues sembrar»; amb qui no hauries d’anar i com t’has de comportar, especialment si eres dona. Quants pobles tenen refranys maldient de les dones i comparant-les amb animals? Referències a un món rural i a una societat on la innovació és pecat capital i la misogínia el pa de cada dia. Si els relacionats amb les dones són quasi sempre negatius, els de les sogres són terribles «Una sogra feren de sucre, i encara amargava». M’agraden els refranys, però, com les mitgetes per a mesurar l’oli o els ous per a solsir calcetins, van formant part els objectes en dessús que cal explicar no ja què són; sinó per a què servixen. La paraula ‘estrenar’ mateixa i el fet d’haver d’esperar un dia assenyalat per a fer-ho és un ritual que ara, amb l’economia del consum, resulta incomprensible.

Hui que tots els dies és diumenge, que no cal esperar un festiu per a dinar fora de casa o comprar roba nova, no vull aferrar-me a un passat que mai ha sigut bo per a les dones; però sí que enyore l’arrel amb la terra i el valor de les coses. Com diu el refrany: «l’abundància mata la fam».