El viatge universal

Si li pogueren contar a Pierre François André Méchain, quan el 1804 legitimà a Castelló de la Plana la mesura del meridià 0°, que des de la ciutat es resoldria l’enigma del viatge universal de la vida, s’hauria alegrat, en conversa de sobretaula amb el noble Faust Vallés. Tal com indica el vibrant Citroën Tiburon de la portada de la novel·la El viatge universal, de Joan Montañés Xipell, la ruta important d’Europa, la Via Augusta passant per l’Arc de Cabanes, és el centre del món.

Les amenitats iròniques són matèria fonamental del protagonista, el geògraf Jean-Claude Chigot, en el seu grand tour de recerca del centre del món, per encàrrec del president François Mitterrand, pel bicentenari de la Revolució universal de la liberté, égalité, fraternité. Amb l’amistat del savi taverner Virginio Bonet, expert en mundología sense eixir d’Almenara, on aquell arriba en un tren de càrrega a l’hangar d’una exportadora de cítrics, i inicia, en any olímpic del 1992, una crònica de les veritats morals de la vida.

L’aprenentatge de les anècdotes definitives de Xipell convida altres companyies sàvies. L’estima de les parelles extraterrestres de Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza. I el cognom Chigot d’un fundador del Salon d’Automne impressionista. I l’octogenari Virginio, eventual paronomàsia del Virgili de la Divina Comèdia dantesca, com el de la recerca del centre de la terra en Inquietud en el paraíso, del Burgos d’Óscar Esquivias. I sense necessitat d‘implicar el viatge d’Ulisses -tots el viatges-, ni la parella Sancho Panza i don Quixot, ni la summa viatgera mundial de Jules Verne, m’estimo de no oblidar la saviesa memorial de Ferran Sanchis, guia geogràfic i moral de Xipell, en Examen oral d’històries, des de la pàtria de la Cova de les Meravelles.

Ja cal llegir aquesta comédie humaine, aquesta road movie de savi boig de la raison i documentat somiatruites de l’enigma de cada dia. Com indicà Fernando Pessoa, el final de la volta al món, acaba exactament al lloc d’on has eixit. I “hi ha altres mons, però estan en aquest”, segons s’ha difós de manera inexacta de Paul Éluard. Encara que no ho haguera dit també algú al final de Casablanca, We'll always have Paris, o ara, des de le petit pays des petits châteaux, de Castelló, en temps terribles: sempre ens quedarà el motiu d’una sàvia i amena lectura.