Carme Barceló, arabista

Just ahir passava per terres murcianes, tornant de Màlaga, i vaig pensar en Carme Barceló. Sempre ho faig perquè un dia vàrem parlar del paisatge interior del seu país, sec i contundent. També, perquè amb ella sempre vaig poder parlar de quasi tot. Era, per damunt de tot, una dona cordial i afable. I una bona amiga.

No sabia jo, ahir, que ella ja descansava des del dia de Nadal a la seua Cartagena. M’havia escrit feia poc, interessant-se per la meua situació rere la riuada, i jo li havia contat coses i li havia preguntat com estava ella. Em va contestar que tenia dolors a l’esquena que li impedien el que més li agradava: investigar i escriure. Ara ja no ho podrà fer més.

No només ens ha deixat com a persones, sinó també ens ha deixat una mica desemparats per la seua saviesa: murciana de naixement, parlava un valencià ben correcte i digne i sempre l’usava amb ganes. Però, a més, bona part de la seua investigació va estar dedicada a qüestions de la nostra terra. Hi ha gent que viu ací i estudia coses que no tenen res a veure amb aquest país. En canvi ella s’hi va dedicar amb cor i ànima. Els seus estudis sobre el passat àrab de les terres valencianes són i seran clàssics de la matèria per moltíssims anys. Professora de la Universitat de València en diferents departaments, hi arribà a ser directora del Departament de Filologia Catalana —i Àrab, que aquest és el nom complet. Havia estat, abans, degana de la Facultat de Filologia i va ser membre, també, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Encara, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, de fa ben poc, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. Catedràtica de la Universitat de València i actualment professora honorària, ens deixa un bon grapat de monografies i articles, entre els quals destaquen Minorías islámicas en el País Valenciano (1984) i La escritura árabe en el País Valenciano. Inscripciones monumentales (1998), i les nombroses aportacions sobre documents i textos epigràfics locals —des de Borriana a Dénia, Castelló de la Plana o Ontinyent. I un llarg etcètera que abraça indrets d’arreu de la geografia ibèrica, des de Mallorca a Lisboa.

En companyia de la seua companya de departament, Ana Labarta, va publicar un llibre que per a mi és una obra mestra. En descobir un manuscrit amb poemes del període morisc valencià, els va editar i els va traduir. Els podem llegir al Cancionero morisco: poesía árabe de los siglos XV y XVI (València, 2016). Allà on estigues, Carme, sempre et portarem al cor.