Cànem

No es podia deixar transcórrer el cinquantenari de la galeria d’arts Cànem, iniciada el dissabte 21 de desembre del 1974, seguint els treballs i els somnis de l’art, en la cruïlla del carrer Enmig i Poeta Guimerà, i ara continuats en el d’Antoni Maura, de Castelló de la Plana, sense la memòria de la primera exposició, amb obres de Manuel Boix, Artur Heras i Rafael Armengol. Ara era arribat el moment de l’agraïment a Pilar Dolz i a Falo Menezo, per part de les generacions nugades amb el lligam de clients, crítics, visitants compromesos amb la mirades dels creadors i les creadores de les obres de cinc dècades d’emoció compartida per l’art, el territori i la vida.

Es conserva d’aquell acte inaugural una foto dels tres artistes fotografiats amb posat entre existencialista i nouvelle vague. I la fotografia d’ara publicada en la premsa, revela Pilar Dolz, amb Boix i Armengol -Heras no hi ha pogut estar ara- en tan plena forma com les seues obres, rodejats de generacions i estils entre segles.

Entre els presents, també els quatre o cinc d’edat d’assistents a aquella epifania de Cànem, recordàvem... I savi i elegant com sempre, ara, Josep Domingo, evocava un històric paquet de tabac, mentolat o ros americà, salvat i conservat encara per ell, de la butxaca de l’abric de Joan Fuster, després d’haver caigut el vehicle potser conduït per Vicent Pitarch, en una séquia de Sueca, amb motiu d’una excursió i paella. Era això quan, segons corroborava ara Pilar Dolz, solia funcionar eixe tipus de reunió decisiva en la vida quotidiana de la cultura valenciana i mediterrània, per si ja no ho és.  

En aquell temps, no molt després, havia redactat Joan Fuster una nota, per al primer catàleg de l’exposició a la galeria Cànem. Escrita a màquina davall del fum d’un o més cigarrets, hi evocava aquelles obres, que reflectien “la ràbia i el sarcasme, però també les profundes esperances”, perquè “els arribava al pinzell la urgència convulsa”, dibuixant “fins a la innocència, i fins a la insolència”. Creacions i crítiques que, com sempre, assenyalen emoció i significat dels “objectes de la rutina i els mites, els símbols obscens i els simulacres sagrats”, amb “unes ferocitats i unes tendreses singulars”... Definitivament, com ahir i sempre, tots els fets de les arts, deia, “cal entendre’ls -veure’ls, mirar-los”, compromesos i exposats a la galeria Cànem i la pluralitat cromàtica del món.