Ateneu de Castelló

¿Què seria de qualsevol ciutat sense Ateneu, o siga, sense els llocs de trobada dialogants i fèrtils?

Lluís Meseguer

¿Què seria de qualsevol ciutat sense Ateneu, o siga, sense els llocs de trobada dialogants i fèrtils? Si no és un lloc, sinó un estil, cada ciutat, cada país, construeix, i té o no té, l’herència i l’estil vibrant, actiu, acollidor i discutidor, constructiu i crític dels aprenentatges civils. I per això, ara mateix -en temps tan creatius o tràgics-, el centenari de l’Ateneu de Castelló, és un goig i un repte històric. Constituït al Saló d’Actes de l’Ajuntament de Castelló, el diumenge 15 de febrer del 1925, amb la presidència de José de la Torre, arribarà al dia centenari, amb la presidència del literat Santiago Fortuño...

Sí, perquè la ciutat dialoga sempre amb el temps i amb el món. I com a mínim, hi ha tres Ateneus d’aprenentatge compartit per la ciutat de Castelló. L’Ateneu Barcelonés, perquè allí es fundà, el 1927, un Ateneo Castellonense forjat per una generació d’emigrants avantguardista, i els primers poemes de Bernat Artola -presentats als premis de l’Ateneu, sense guanyar-, l’arqueòleg Francesc Esteve, i el pintor Joan Baptista Porcar. També l’Ateneo de Madrid, perquè aquells temps són els de l’escultor Joan Baptista Adsuara, els geòlegs José Royo i Vicent Sos Baynat, l’artista i empresari Vicente Renau...

Ah, i l’Ateneo de Sevilla, fundat per un coterrani nostre, el sociòleg Manuel Sales Ferré... Com és sabut, 16 de desembre del 1927, s’hi reuní la generació més gran de la poesia contemporània, amb recitals juvenils de García Lorca, Jorge Guillén, Rafael Alberti i Dámaso Alonso... I una festa tremenda en la finca de la Real Venta de Antequera, del torero Ignacio Sánchez Mejías... Uns dies després, a Castelló, l’Ateneu acollia, el 21 de desembre, la visita d’Azorín: a l’Ateneu i al Teatre Principal predicava sobre el teatre modern i s’hi representava la seua obra Brandy, mucho brandy... I es regava tot amb un sopar històric a l’hotel Suizo, cuulminat amb chispeantes brindis, i un poema de Bernat Artola, i un parlament en valencià de Joan Baptista Porcar.

I vingué, és clar, la Guerra i la postguerra... És impossible oblidar que, en un escorç democràtic, des del 1965 fins ara mateix, les generacions han traspassat les versions locals de les savieses, els interrogants i les convivències universals, que cada dia, en un Ateneu o en qualsevol racó, se celebren sense fronteres amb la idea, la paraula, l’acció i la llibertat. 

Tracking Pixel Contents