Ressenya: "Foc de magranes"

"Foc de magranes"

"Foc de magranes" / Levante-EMV

Joan Belló

Fa un parell de nits em trobava en un cine de València veient l’última de Sorrentino. Per aquells dies estava acabant de llegir el nou llibre del malaguanyat Ramon Guillem (1959-2024). A la mateixa sala hi havia un home que reia en escenes desconcertants i, prop de mi, una xica de rostre indefinit que reia en escenes que el meu sentit de l’humor també trobava dignes de riure.

Així, per contagi o per sarcasmes evidents, jo també reia. Al Tirant Lo Blanc, Martorell escriu allò d’»aprenguí dins Barut fer magranes (...) que estan sis hores en poder-se encendre, e (...) com més aigua hi llencen més s’encenen (...)». 

Foc de Magranes és el títol del volum del poeta de Catarroja. Els llibres, com les magranes de Joanot, provoquen una set irredimible. Fan set d’altres llibres, et condueixen a escoltar una simfonia o a buscar una pintura concreta. Mentre mirava Parthenope, pensava quina banda sonora hauria elegit l’autor de La cambra insomne, aquell diari on la música, a banda dels comentaris sobre lectures o els retalls quotidians, esdevenia protagonista. Aquest nou diari continua filtrant aquella melomania inapagable. Guillem parla de biblioteques perdudes i del món de les biblioteques contemporànies «fet i fet, ell era bibliotecari al seu poble».

Potser es troba a faltar algun d’aquells esbossos anecdòtics, íntims, que apareixien al primer diari. En aquest Foc de Magranes, Ramon decideix practicar allò que Ferrater proposava a L’inrevés: parlar d’altres coses -les ombres d’un passeig, una lectura...— com una manera deferent i generosa de parlar d’un mateix.

Igualment, ¿Sorrentino no reprén les obsessions napolitanes, uns personatges excessivament nostàlgics, unes determinades cançons, els mars crepusculars, per parlar d’ell mateix? Això, però, és ja una altra història.

Tracking Pixel Contents