Roses al Cabanyal

Avui fa cent anys del naixement de la molt elegant actriu María Amparo Rivelles Ladrón de Guevara, filla de Rafael Rivelles i María Fernanda Ladrón de Guevara, i neta de Jaume Rivelles i Empar Guillem... O siga, la més important família valenciana del teatre del món, hereva del Cabanyal.

I hereva de la faràndula de Madrid, el dels avis emigrats que posaren en marxa la companyia Guillén-Rivelles. I de la mare, amb companyia del pare, passant fugaços per Hollywood, i separats després, que la féu debutar amb 13 anyets en la terrible temporada del 1938-39 a Barcelona.... En la del 1947, mentre el pare protagonitzava don Quijote de la Mancha, amb alguna escena rodada a la platja de València, ella representava a Madrid A puerta cerrada, de Jean-Paul Sartre. I el 1951, protagonitzava Alba de Amèrica, fent-hi de la reina Isabel la Catòlica, rodant al Tinell de Barcelona, abans de la maternitat, i poc després, a les ordres d’Orson Welles en la versió de Mr. Arkadin. Des d’aquell moment, la seua història universal va ser la del cinema i la televisió de Mèxic durant 25 anys. En terra de progrés i d’exili, segurament, hi conegué les germanes Isabel Blanch, que havia treballat amb Jacinto Benavente, i Anita Blanch, de la pel·lícula potser més important de la història valenciana, La Barraca, amb guió de Libertad Blasco Ibáñez, la filla de l’escriptor.

Diguem que va tornar a casa quan la democràcia, i segur que ho saben les noves generacions. M’agrada de dir que potser tot culminà amb la casualitat d’una nova generació d’actrius valencianes reunides en una mateixa obra: en efecte, la peça teatral Hay que deshacer la casa, coprotagonitzada per ella i per Lola Cardona, filla del director de la coral d’El Micalet, que després passà al cinema, amb Amparo Soler Leal, filla d’un actor valencià emigrat a Barcelona. Amb la pel·lícula, obtingué el 1986, el primer Goya atorgat a la millor actriu.

Després de tants anys... Potser ara fa goig de passejar pel Cabanyal, i comprovar si hi ha flors al cementeri, on fa uns mesos la família de la Rivelles va accedir de dur-hi l’urna amb les cendres de l’actriu, a la vora del iaio emprenedor que havia escrit Creu redemptora, i el pare, el millor Don Quijote de la Mancha... I sobretot, de la iaia elegant que havia estrenat una bella obra de Jacinto Benavente, i la neta va tornar a representar amb èxit: Rosas de otoño.