Preguntar és ofendre?

Els sistemes de processament del llenguatge natural avancen de la mà de la tecnologia i de la generositat dels usuaris. Diem que aprenen de nosaltres quan en realitat el que fem és regalar-los els nostres missatges perquè els copien amb major o menor èxit. La IA és el final —per ara— del recorregut que començà amb els bolcats de la informació que pujàvem als servidors d’Internet; però sobretot amb la meravellosa informació que hem regalat en les nostres interaccions en les xarxes socials. Hem oferit debades no tones sinó teres de converses reals, preguntes amb respostes lògiques, preguntes malinterpretades, acudits i poesia, insults i bromes, una reproducció de les nostres interaccions en el món virtual com si fora en el món real.

Ens sorprenem amb la facilitat que ens arriben missatges de suplantació, fent-se passar pels nostres fills o pel banc on tenim els estalvis, sense adornar-nos que hem sigut nosaltres els qui regalem pautes de conducta, preferències, gustos i dades tan sensibles com si estarem a casa o de viatge. Les màquines no aprenen, però sí que ens escolten i ens lligen. La publicitat que no hem buscat, però que ens apareix només en fer un comentari en veu alta o mirar per internet una pàgina. De sobte tot són anuncis de viatges, neveres o cotxes, com avançant-se al teu desig o necessitat.

A diferència de les màquines, que necessiten un desgavell d’energia, els humans usem la mateixa energia que necessitem per a viure per a comunicar-nos, reaprofitant les poc més de vint lletres d’un alfabet en combinacions infinites capaces d’alertar-nos, informar-nos, commoure’ns o simplement mantindre’ns units com a poble que es reconeix usant les mateixes paraules.

La funció fàtica és la que manifesta la intenció de mantindre una comunicació amb l’oient, d’establir un contacte social. Són les preguntes —On vas?, o —Quin fred que fa!, veritat?; sense cap altra intenció que fer-nos saber membres de la mateixa comunitat, que importem a l’altre. Les preguntes servixen per a eixir de dubtes, però també per a trencar el gel, inclús per a demanar amb el ‘per favor’ implícit: —Em pot dir l’hora? I encara poden servir per a ofendre, quan la pregunta amaga una doble intenció, quan és l’excusa per a l’atac. Com la que es planteja a les famílies este mes en nom de no sé quina llibertat.n