Rafael Altamira

Amb motiu de la repatriació de les restes del jurista i historiador de renom internacional Rafael Altamira i Crevea (1866-1951), que tingué lloc la setmana passada al municipi d’El Campello, cal recordar que el segon volum de l’epistolari de Teodor Llorente i Olivares –accessible online– recull quatre cartes redactades entre 1908 i 1910 per l’aleshores catedràtic de la Universitat d’Oviedo i posterior fundador del Tribunal de Justícia de la Haia, amb què és possible comprovar el frenètic ritme de producció intel·lectual que mantenia Altamira.

Així, en novembre de 1908 assegurava que, a banda de «las tareas universitarias», estava treballant «a brazo partido» en l’elaboració de sis estudis, entre els quals: un article per a la publicació Medieval History, de la Universitat de Cambridge; el llibre España en América, que veié la llum aquell mateix any; la crònica del tercer centenari de la Universitat d’Oviedo; i el tom IV de la Historia de España: «¿Le parece a usted poco?».

D’una altra banda, les cartes també permeten constatar com de dialogant era l’alacantí; com de lluny se situava dels discursos arrogants i sectaris que sols busquen confondre, desinformar. No dels que provenen de llocs distants, sinó dels que es generen ací mateix. I és així que, en la primera de les epístoles, el republicà –amic, des de l’època d’estudiants universitaris, de Vicent Blasco Ibáñez– feia evident la devoció que professava envers l’obra del poeta i líder dels conservadors valencians.

D’aquesta manera, el 10 de març de 1908 Altamira transmetia a Llorente els «sentimientos de admiración sincera y profunda que por su obra poética he tenido siempre». I que «voy a revelar a usted una cosa cuyo secreto puedo ya romper [...] porque el principal interesado ya no vive»: l’«extenso artículo» sobre les poesies valencianes llorentines que, vint-i-cinc anys enrere, havia publicat la revista La Ilustración Ibérica «con la firma de nuestro buen amigo Sanmartín» –en referència al ratpenatista i republicà Josep Francesc Sanmartín i Aguirre, col·laborador de Constantí Llombart–, en realitat l’havia redactat Altamira: «El artículo era mío». Per a rematar que «era yo entonces un rapaz [...]. Y si ahora lo revelo no es más que para demostrar a usted lo que he estimado siempre su obra literaria». El temps –la història– posa les coses al seu lloc.