L’horta suplica

Estirada a la vora de la mar, llança al cel braços i dits suplicant ajuda. Ni tan sols el seu color verd esperança aconsegueix revitalitzar-li l’ànim. “L’horta agonitza”, diu un llaurador de llarga travessia. I me’l crec.

Des de fa temps, assetjada pels voltors del capitalisme, a la nostra terra li costa més que mai alçar el cap i respirar: tènues subvencions de les institucions, discret relleu generacional, i la creença, la destrellatada i perillosa creença d’una part de la societat, que l’horta ha de ser una mena de parc temàtic que s’ha de mantenir viu per poder passejar-hi, recrear-se en el canvi estacional o ensenyar a les criatures que les taronges o les carxofes no es cultiven en els supermercats.

Pobre paisatge! Li faltaven ara els atacs a la Llei de l’Horta. Tanta poesia i narrativa sobre com els il·lustres llauradors i llauradores anteriors s’han dedicat a guanyar-se les garrofes a vora séquia, i mira tu a quin punt hem arribat! Quant els queda als camps conreats de sol a sol per famílies que encara hi habiten abraonades per pura supervivència o adhesió centenària?

Quant els deu quedar, si el govern valencià menysprea l’oceà de cavallons que ens proporciona marees de deliciosos aliments, i acaba de regalar un bon pessic d’aquest racó del món als filisteus de sempre perquè hi construïsquen sense mesura? I és que continuen havent-hi pirates amb corbata disposats a massacrar séquies, camins i hectàrees de tradicions per promoure un model de civilització que formigone la nostra identitat i ens cimente el dret a perdurar agermanats amb la natura.

Així i tot, per a moltes persones, som un país ric en orgull i dignitat que, des de diferents fronts, pot allunyar l’agricultura de la sepultura. Perquè, conscients de la nostra fragilitat davant d’allò que el planeta és capaç d’aplicar-nos, ens sentim cada colp més i més abocats a salvaguardar l’entorn, que és com dir la vida. Una pena que cap dirigent de fang no entenga que formar part d’una terra implica no sols estimar-la, sinó també respectar i ajudar generosament a qui porta segles atorgant-li i atorgant-nos vida.