Vergonya, cavallers...

Porte molts dies -massa, potser- reprimint-me la voluntat d’escriure més o menys el que ara vaig a expressar. Potser, per una ingènua esperança que, en un determinat moment, les coses anirien pel camí de la veritat i això m’evitaria sentir vergonya cada vegada que els mitjans televisius estatals parlen de València i de la gestió de les hores fatídiques de les riuades -perquè en foren dues: la del barranc erròniament anomenat del Poio, i la del riu Magre.

I em causa vergonya perquè allò que els ciutadans -el poble- espera dels seus representats no és ja tan solament transparència -paraula de moda que aprofita per a quasi tot-, sinó honor en exercir el càrrec que han guanyat a les urnes, en acompliment del sistema democràtic que ens regeix.

Més encara, perquè el Molt Honorable Senyor President de la Generalitat Valenciana -en aquest cas, el senyor Carlos Mazón- hauria de saber -i no sé si ho sap- que no sols ha de ser honorable, sinó molt honorable. I el sainet al que estem assistint, cada dia, amb mentides, canvis de versions, subterfugis per evitar responsabilitats i coses per l’estil és insuportable.

És, també indigne: indigne del càrrec més alt que tenim es valencians. Per damunt de partits i per damunt d’opcions polítiques, un president de la Generalitat no pot aparéixer als ulls del poble -i d’eixa tan invocada per alguns España entera- com un ninot -i no de la falla.

Em sap molt greu haver de veure aquest espectacle vergonyant per a la dignitat institucional -el famós respecte a les institucions, també tan sovint invocat-, protagonitzat per l’últim que hauria de fer-ho: el major representant dels valencians -inclòs jo, que no el vaig votar, però que, per ocupar el càrrec que ocupa, li dec un respecte absolut. I dit això, és evident que, després d’haver aguantat quatre mesos per veure com evolucionava la cosa, em tocava dir-ho.

El conjunt dels valencians no podem estar representats ni un dia més per una persona que tracta indignament el càrrec que ocupa. Jo lamente molt que al senyor Mazón no li hagen eixit bé les coses: segurament el que ell esperava era un passeig triomfal entre falleres que saluden artificiosament i actes institucionals de representació, recolzat sempre per una ampla majoria. Però va vindre una dana inesperada, i tot aquell somni s’ha ensorrat.

Com tants edificis que s’han emportat les aigües, la carrera política d’aquest senyor amb ínfules de cantant, ja deu estar ben al fons de la mar. Adéu, senyor Mazón! Si sentís la vergonya dels cavallers antics, deixaria el càrrec tan honorable que està tacant. Hauria de fer-ho per les víctimes mortals causades per la inoperància de la institució que representa i, almenys, dormiria més tranquil.