Ressenya de "La promesa dels divendres": Vida senzilla, alegria modesta

Si aconseguir l’èxit en tot camp artístic és difícil, mantindre’l encara ho és més. Ara bé, coneixent la humilitat de Rafa Lahuerta, dubte que això li haja importat a l’hora d’escriure La promesa dels divendres.

Llegint l’aclamada "Noruega" (Drassana, 2021), sovint sobrevolava la pregunta d’on acabava la ficció i començava la realitat, però ara no hi ha cap dubte. Es tracta d’una novel·la autobiogràfica centrada en una adolescència marcada pel càncer de son pare, un home dedicat de ple al seu forn de pa i que li inculcà la passió pel València CF. La seua llarga malaltia el reclourà internament, sent els passejos per la València de finals dels huitanta un remei que l’ajudarà a escapar-se’n. Anys en què esta encara no era l’aparador de hui en dia i que trobar-te amb els submons que tant li apassionen era més fàcil.

Colps durs com l’orfandat primerenca, un germà menut amb discapacitat o la sofrida vida de sa mare, acabaran configurant-li un caràcter rígid i hermètic. Això li dificultarà la gestió d’emocions i sentiments, pagant-ho car en les primeres experiències amoroses. Les grades del Mestalla esdevindran la seua única evasió d’un entorn hostil fins que diverses casualitats el portaran al cine i la literatura. Esta última el salvarà per sempre, sent el contrapés que li caldrà davant una societat massa ràpida i frenètica en què mai ha encaixat.

Com aquells grups de música amb un estil tan marcat que, tot i traure nou disc, ja saps quin so tindrà sense haver-lo escoltat. Així podríem resumir la relació de Lahuerta amb la seua ciutat. En cada obra la dissecciona minuciosament, convertint-la en alguna cosa més que en un mer teló de fons i arrastrant la frustració del que haguera pogut ser i no és. 

Tot això, seguint amb l’estil de capítols curtíssims, els quals van succeint-se com si es tractara de xicotetes dosis farcides de pèrdues, casualitats i aprenentatges. De vida, en definitiva.

Al remat, un bon exemple d’honradesa i sinceritat a través del qual l’autor ret comptes amb ell mateix, intentant tancar ferides que romanien massa temps obertes amb la gent que l’ha envoltat. Un exercici que, si férem tots de tant en tant, de segur que el món seria un poc millor.

Lahuerta vuelve con 'La promesa dels divendres'