Salvem les fotos

El divendres passat, dia 28 de febrer, s’acompliren vint-i-dos anys de l’obertura pública del Castell-Palau d’Alaquàs. I, amb aquest motiu, el monument acollí la taula redona «Salvem les fotos: entre el rescat patrimonial i la resiliència social», destinada a glossar el projecte de recuperació gràfica que, a propòsit de la riuada, posà en marxa el Vicerectorat de Cultura i Societat de la Universitat de València; i que, ara mateix, disposa de cinc laboratoris –a Utiel, Algemesí, el Museu d’Història Natural de València, el Museu Comarcal de l’Horta Sud i l’edifici alaquaser– que han aconseguit rescatar un milió i mig de fotografies danyades per la dana.

La xarrada, que fou organitzada per l’Ajuntament d’Alaquàs, la Mancomunitat de l’Horta Sud i l’alma mater valenciana, estigué coordinada per Laura Sena i comptà amb la participació de: Marisa Vázquez, responsable de patrimoni de la Universitat de València; Enric Juan, director de la publicació Quaderns d’Investigació d’Alaquàs; Òscar Padi, fotògraf professional; i Ángeles Fresneda, voluntària del projecte. I fou introduïda per la regidora de cultura d’Alaquàs, Marta Murciano, i la vicerectora de cultura, Ester Alba, que qualificaren «Salvem les fotos» com un procés coral de superació de les dificultats i reparació anímica.

La major part de la ciutadania tendim a sacralitzar moltes de les fotografies que conservem a casa, sobretot les més antigues. I, en aquest sentit, els ponents destacaren que cadascuna de les imatges que arriba als laboratoris rep una atenció personalitzada, ja que es tracta de fragments d’un microcosmos amb la capacitat de preservar la memòria personal i col·lectiva. Per aquest motiu, cada foto constitueix una finestra oberta al món que s’erigeix, sovint, com l’únic document per a estudiar la vida quotidiana de la gent humil: la història dels sense història.

En visitar per primera vegada el laboratori d’Alaquàs –que se situa en una de les torres del Castell-Palau–, vaig rebre un doble impacte. En primer lloc, per l’estesa de retrats de tot tipus, formes i colors que hi vaig veure. I en segon, perquè Eva Bravo –que n’és la coordinadora– m’explicà que, en el moment de lliurar-los les fotografies malmeses, moltes persones es posen a plorar. I és que, tal com asseverà Enric Juan, les imatges no sols posseeixen un incalculable valor històric i artístic, sinó també emotiu.