Espai Inestable recrea l’intens univers íntim de Pizarnik i Woodman

Espai Inestable acollirà diumenge la representació de ‘No.Nada.Que’, una obra de teatre contemporani dirigida i escrita per Álvaro Octavio Moliner. La peça, que fusiona poesia, dansa i performance, s’endinsa en els universos de la poeta Alejandra Pizarnik i la fotògrafa Francesca Woodman. No es tracta d’una reconstrucció biogràfica, sinó de la materialització escènica dels seus mons estètics, explorant el cos i la seua relació amb l’espai, la identitat i el buit.

L’obra presenta a una dona que cada nit s’acosta a la finestra per a alimentar a l’ocell que té engabiat. A l’altre costat del carrer, en una casa abandonada, s’encén una bombeta. En una cantonada, quasi imperceptible, una altra dona tremola. A partir d’aquestes imatges, ‘No.Nada.Que’ construeix un univers on la poesia i el misteri conviuen, desenvolupant-se a través d’una narrativa fragmentada que prioritza la sensació sobre la comprensió lineal.

Minimalista

Des del moment en què el públic ingressa a la sala, l’atmosfera té un paper clau. L’escenografia minimalista, banyada en boira i recorreguda per feixos de llum, genera una sensació de misteri i estranyament. 

Dos espais diferenciats en escena, una cadira al costat d’una gàbia d’ocells i un racó delimitat per parets de paper pintat desgastat i una finestra, funcionen com a ressons de la fragilitat i l’aïllament dels personatges. 

L’obra no cerca ser entesa des del racional, sinó des del sensorial, amb el cos i l’emoció abans que amb la ment. Com a rerefons està la vida d’Alejandra i Francesca, dues dones l’obra de les quals va cobrar transcendència després dels seus tràgics suïcidis.

Espai Inestable estrena una peça sobre la vida i els quadres de Vincent Van Gogh

Un dels eixos fonamentals de la proposta és el treball amb la màscara. La gestualitat de les intèrprets i l’ús de màscares superposades, que amaguen i revelen simultàniament, reforcen l’exploració de la identitat. Els cossos es retorcen, articulacions que semblen trencar-se, mirades que es claven en el buit. No és butoh, però ho recorda. Són cossos que no parlen, però criden. La tensió creix quan aquests personatges finalment es troben, com si en eixe instant s’obrira un abisme del qual és impossible apartar la mirada.

Intèrprets

Ana Lola Cosín és ballarina i creadora escènica originària de Sagunt. Al llarg de la seua trajectòria, ha format part de diverses produccions que combinen dansa i teatre físic. Sara Santes Genovés és actriu graduada en Interpretació Textual per la Escola Superior d’Art Dramàtic en 2020.

L’espai sonor, dissenyat per Vig Roig, juga un paper crucial en la construcció d’aquesta atmosfera. Un brunzit constant i sons que generen un paisatge sonor que acull i amenaça al mateix temps, transportant a l’espectador a un estat d’hipersensibilitat on tot sembla possible.