Maria Beneyto i d’altres

Ara fa vint anys, vaig publicar en la col·lecció Literatura de la UNED Alzira-València un recull de retrats periodístics que prèviament havien eixit en la revista Saó, aleshores dirigida per l’entranyable Emili Marín. En la meua inexorable vocació (de vegades ingrata, que tot s’ha de dir) d’activista cultural, o periodista resistent, tant se val, per la recuperació i la dignificació dels homes i les dones que ens van precedir en el terreny de la cultura, un dels objectes del meu interés van ser les nostres escriptores.

El recull, titulat Testimonis que han fet un país, amb un pròleg del professor de periodisme de la Universitat de València Nel·lo Pellisser, aplegava columnes dedicades a Beatriu Civera, a qui vaig visitar en sa casa i a qui vam dedicar un número de la revista Abalorio, Matilde Llòria, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Ibars i, per descomptat, Maria Beneyto. Després, clar està, també vam fer retrats dels nostres prohoms del grup Torre i la seua àrea d’influència, i d’altres no tan coneguts. La meua intenció era, sobretot, reivindicar les escriptores perquè aleshores eren conegudes únicament dins d’àmbits locals o universitaris. Cal dir al meu favor que eren els anys del plom de les majories absolutes del Partit Popular i que, a pesar que feia poc de temps que s’havia posat en marxa l’Acadèmia de la Llengua, la impressió d’indiferència generalitzada, o el rebuig, segons els casos, envers els  nostres escriptors i escriptores era generalitzada.

Maria Beneyto, la ‘dona forta’ de la literatura de posguerra

Recorde perfectament que un dels problemes amb el qual vaig entropessar per a escriure els retrats periodístics era la falta d’informació de les seues trajectòries. La qual cosa em va obligar a posar-me en contacte amb els mateixos protagonistes, si encara vivien, o amb amics pròxims o familiars per tal de recollir informació. El cas de Maria Beneyto era substancialment diferent perquè el professor Josep Ballester, gran investigador i poeta, ja havia publicat algun estudi. Maria va ser, sens dubte, l’escriptora més important de la postguerra al País Valencià. Com era d’esperar, aleshores, també va formar part del grup Torre, gràcies al qual va publicar el primer poemari en valencià, Altra veu (1952). Xavier Casp va parlar de l’obra de Maria amb paraules més que elogioses en un article a la revista Destino. Ara, Josep Ballester, amb il·lustracions d’Elga Ambak, ha publicat en l’editorial Bromera Maria Beneyto. Una dona forta. Una bona oportunitat per a conéixer la vida i la  trajectòria d’esta gran escriptora presentada de manera amena per a tots els públics.

Hem celebrat els últims anys diferents centenaris dels insignes prohoms nascuts els anys vint del segle passat. Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, ara és l’any de Maria Beneyto i l’Acadèmia de la Llengua ha programat diversos actes per a celebrar el centenari. Perfecte. De Santiago Bru i Vidal, íntim amic de Fuster i Estellés, premi de les Lletres Valencianes, cronista de València i de Sagunt, president dels Cronistes, membre del Grup Torre i amb una obra més que digna com a historiador i poeta en un valencià modern i impecable, la benvolguda Acadèmia va passar per damunt.

Per què també era amic de Xavier Casp i Miquel Adlert i era un home catòlic? Per deixadesa, per ignorància? Per un sospitós oblit? Per què van considerar que no tenia mèrits suficients? Mai no ho sabrem perquè l’any 2021 ja tenien més que suficient informació, amb un magnífic Tàndem de la memòria, la bellíssima col·lecció de la gran Rosa Serrano, dedicat a l’historiador i poeta, i un monogràfic d’Abalorio, amb la col·laboració inestimable, per cert, de la Universitat de València -a través de l’Institut Interuniversitari de Filologia- i on van participar, justament, alguns prominents acadèmics de l’excelsa institució de la llengua que li van dedicar grans elogis. En qualsevol cas, benvingut siga l’any dedicat per l’Acadèmia de la Llengua a Maria Beneyto.