Gegants del riu

Fa algun temps, mentre regirava manuscrits a la Biblioteca Universitària de València, em vaig trobar amb un curiós Tratado de geografía (ms. 681), obra de fra Vicent Nadal Sanxo, un sacerdot que acabà formant part de l’orde de sant Doménec i que arribà a ser catedràtic de matemàtica a la mateixa Universitat de València. Fra Nadal morí el 1630 i podem suposar-li una formació més o menys humanística empeltada de les idees contrarreformistes i, en especial, d’aquelles que des de Roma arribaven per mantenir la catolicitat. El seu text, a més d’incloure descripcions més o menys sucoses del regne del Prest Joan o de Terra Santa, refereix algunes qüestions relatives a la Corona d’Aragó i, amb més dellat, a les terres valencianes. 

I al costat d’una notícia sobre una foca trobada a les costes de València, hi apareix una anotació certament desconcertant que ens explica que no massa lluny de la ciutat de València -és a dir, que a ell no li semblava lluny!- «queriendo sacar una acequia del río Júcar para regar el Llano de Quart, empeçaron a hazer una mina, agujereando un monte cerca de un lugar dicho Tous. Y cavando dentro del monte, hallaron unos huesos de un hombre gigante». Un home gegantesc –si no més- havia habitat a la Ribera, si fem cas de les informacions del frare, en una data ignota. Prop de Tous, l’havien soterrat. No sabem, ara, on es varen trobar les restes d’aquell gegant exactament, i tampoc sabem si és veritat que trobaren uns ossos. Però no costa massa endevinar que potser el que van descobrir aquelles gents varen ser els ossos d’algun dinosaure, fossilitzats. O d’algun altre animal de dimensions certament considerables. Res més.

Tanmateix, el barroc, amb la seua capacitat de crear mostres i meravelles, ràpidament va trobar una explicació a aquelles restes òssies que semblaven sense cap justificació possible, i un animal desconegut i no identificable per a la ciència del moment, passà a ser considerat un “home gegant”. L’anècdota, per damunt de l’atracció que pot exercir per a un riberenc com jo, és una mostra evident de com l’imaginari dels pobles del passat es podia començar a bastir, a partir de troballes més o menys fortuïtes o d’esdeveniments més o menys misteriosos. Ara, una troballa com aquella suscitaria tan sols l’aparició d’estudis erudits que classificarien l’ossam on toque. En aquell temps, potser, va col·laborar a fer abandonar el projecte de construir aquella hipotètica séquia per a regar noves terres. No ho sé. I no vull saber on hauran anat a parar els ossos aquells -si varen existir- després de els darreres pantanades i riuades.