Vivint entre ‘pigmeus’

La primera vegada que Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) es va trobar cara a cara amb un mbuti en un bosc a l’oest de Kirumba, se li va fondre el cervell. Literalment. Es va quedar en blanc i, durant uns breus instants, «el món va quedar en suspens». No comptava l’autor de Pandora al Congo a topar amb un mal anomenat pigmeu, així que allò va ser tota una sorpresa. «Quan et trobes amb algú que no té res que pugues associar a res, és meravellós, perquè durant tres segons és com si fores menut i veiesses un ésser humà de nou per primera vegada», recorda l’antropòleg i novel·lista ara que ha exhumat aquell moment epifànic de 1996, any de la seua primera incursió al Congo, per deixar-lo anar entre fites i misèries d’altres aventurers i exploradors que van viatjar a l’Àfrica a la recerca dels pigmeus en els segles XIX i XX.

«Ni un àtom de ficció»

Allà hi ha, preparant el terreny, el naturalista francés Paul Belloni du Chaillu; el botànic alemany Georg Schweinfurth; l’exmissioner i buscavides nord-americà Samuel Verner; el religiós alemany Paul Schebesta; l’antropòleg nord-americà Patrick Putman, i l’explorador britànic Colin Turbull, protagonistes d’aquest catàleg d’«aventures existencials increïbles». «No hi ha ni un àtom de ficció», insisteix.

Així, Du Chaillu va descobrir els pigmeus el 1867; Schweinfurth els va batejar amb el nom d’aquestes criatures fabuloses i diminutes que Homer es va inventar a La Ilíada («i per això encara se’ls anomena així», lamenta l’escriptor); Verner se’n va emportar un per exhibir-lo al zoo del Bronx; Schebesta, enviat pel Vaticà per confirmar l’existència del monoteisme en tribus aïllades, va descobrir, sorprés, que «aquella gent no creia en res»; Putman va passar 25 anys amb ells sense arribar a escriure ni una línia, i Turnbull va fixar en el seu llibre La gente de la selva la concepció moderna i més estesa del poble mbuti. «Les meues aventures no són comparables amb les d’aquests colossos, però és el que lliga el llibre», apunta Sánchez Piñol.

Com aliens

¿La seua experiència? Vegem-ho. «La meua vocació infantil era conéixer extraterrestres. I, de sobte, els vaig trobar al Congo. Perquè els mbuti són com aliens. El dia que trobem gent a Alfa Centauri s’assemblaran més a nosaltres que els mbuti», explica mentrestant Les tenebres del cor (La Campana; Alfaguara en castellà), barreja de relat d’aventures, autobiografia i treball de camp etnogràfic, comença a acomodar-se a les llibreries amb la vista posada en Sant Jordi, meta volant d’aquesta travessia «sensorial» a què dona voltes des de fa tres dècades.

El 1997 i el 1998, afegeix l’autor de Victus dos viatges més que van rubricar l’enamorament sobtat. «Les tenebres del cor les espantes quan coneixes l’altre», assegura. «Jo no em podria entendre sense aquests viatges, sense el contacte amb l’altre; és el que m’ha fet un autor diferent. Jo no vinc de la filologia, vinc d’allà, de l’empatia i de veure-ho tot com ells», defensa.

Món diferent

Una autèntica proesa tenint en compte que, en entrar en contacte amb els mbuti, Sánchez Piñol es va submergir en un món en el qual tot era diferent. No només la mida, el color de la pell («no són negres, són vermells; ¿han vingut de la selva o de la lluna?», es pregunta) o la fisiognomia; també totes les altres coses. Sí, tot. «Les eines, els horaris, les veus i els sons, la gestualitat, els crits. Les olors, les carantoines, les famílies, la infància, la vellesa. La vestimenta, les creences, la música, les baralles. El treball, la mandra i l’avorriment, l’amistat, l’odi i l’amor», assenyala Sánchez Piñol.

Dels pigmeus, assegura, va aprendre que «tot són construccions culturals, la part biològica és mínima», i, sobretot, que «no sabem el que és la llibertat». «Estem absolutament controlats. Hi ha societats en les quals no hi ha un poder central ni superior. Els mbuti són absolutament individualistes. Quan un es cansa se’n va. I llestos», explica.

En l’actualitat, no hi ha manera de saber què ha passat amb aquell campament i els seus habitants, ja que, assegura, el caos bèl·lic al país ha liquidat qualsevol bretxa informativa. «La guerra està ara en una etapa absolutament cruenta. És molt trist, perquè les matances i el dolor estructural que hi ha són terrorífiques. I els pigmeus són danys col·laterals. Sembla que per cada mort ucraïnés en necessites 20 de palestins, i per cada palestí, 2.000 de congolesos», deplora.