Violència de gènere medieval

La Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, escrita per Melcior Miralles és un aparador magnífic sobre moltes realitats quotidianes de la València del temps de l’autor i també de la Nàpols on va viure. Entre altres coses, perquè aplega un conjunt heterogeni de textos entre els quals destaquen algunes parts on es veu més viu el relat, perquè l’autor va presenciar les coses o algú li les va contar de primera mà. I per això mateix, també, mostra una gran diversitat en les biografies dels personatges que capten la seua atenció. Quan parla de reis o de papes, les fonts són normalment bibliogràfiques. Quan parla de persones del poble, el relat és construït, bàsicament, sobre la base de les informacions orals que li han arribat o sobre allò que ha vist. La quarta part de la seua obra, que porta per títol Actes de València ‒la més llarga i contemporània a l’autor‒, és aquella més interessant per a nosaltres, ja que Miralles incorpora relats més o menys breus de les vides de personatges que ens haurien estat del tot desconeguts, si no fos per ell.

Com ara el cas de Castellana. Un cas evident del que ara anomenaríem violència de gènere. El 1437 «dona Castellana, filla de mossén Bernat Johan», va ser raptada per «mossén Francesch de Soler e per son frare, mossén Galceran de Soler, e ab altres». I se’ns informa, encara, que «fon furtada venint del monestir de Preycadós de l’offici dels morts, e fon pressa». 

Per fortuna, sembla que el cas va acabar relativament bé, potser perquè es trobava a València el futur Joan II ‒en aquell moment rei de Navarra i lloctinent del regne de València‒, el qual va advertir que «volia fer molt gran escarment». Aquelles paraules provocaren que «la dita Castellana fonch tornada al tercer dia al Real, hon hera lo dit senyor rey» (Miralles 2011: 217).

El rapte d’aquella dona -amb finalitats polítiques, econòmiques o sexuals que desconeixem- ens mostra una actitud depredadora per part dels germans Soler que, pertanyents a un determinat bàndol dels que en aquells moments hi havia a València, varen veure una pressa fàcil en una dona que molt possiblement no devia res, però representava una penyora cobejada, potser, si venia el cas.

La dona -una clara moneda de canvia en la societat medieval- patia la pressió dels homes de la família i era un valor per a negociar. Sense importar sovint els seus sentiments o, com en aquest cas, amb la possibilitat de ser captivada per força.