"Àlbum del naufragi"

Em vaig assabentar de l’existència de l’Àlbum del naufragi després d’un dinar opípar. Acomodat en una butaca i entre badalls categòrics, al meu davant s’esfumava, vertiginosa, una cascada innumerable de “twits” sobre la pantalla del mòbil. Era un d’aquells moments d’escassos horitzons, quan el cel immens queda lluny i potser oblidem que el món de fora continua existint –balenes creuant oceans glaçats, babuïns espantant un lleó de gola cavernosa, etcètera–. En una d’aquelles publicacions virtuals, algú recomanava un “llibre meravellós”. L’epítet em generava sospites, com també desconfie dels plats que s’autoproclamen “autèntics, casolans”. Malgrat la grandiloqüència, per què no creure’ls? És que som uns heretges de la gastronomia, de la crítica? Volem a cas ser anatemitzats per un ressenyista de ploma maliciosa, per un cuiner d’afilada coberteria? Siga com siga, l’internauta parlava d’una divertida correspondència del comte Dràcula, ficcionada per Pep Valsalobre. Deia alguna cosa més – “no us el perdeu”, probablement–, però el meu dit ja lliscava cap als inesgotables inframons del regne “twitaire”...

He llegit l’Àlbum del naufragi. He rigut i he gaudit. Molt. El volum recull dihuit peces, algunes de llargària mínima. La majoria parteixen de situacions inversemblants –un viatge en el temps a la Barcelona del 1600; una capa d’invisibilitat per a un “voyeur” sibarita; unes lletres d’un resignat comte Dràcula; un home que, per error del seu àngel custodi, s’assabenta del dia de la seua mort i es replanteja el temps que li queda... –. Valsalobre parteix d’aquestes situacions fantàstiques –paradoxalment ben versemblants–, que desemboquen en resolucions grotesques i absurdes, imprevisibles, de ressonàncies caldesianes. Altres narracions, d’un erotisme refinat amb un llenguatge elàstic, juganer, accentuen la comicitat en situar uns personatges que pressuposem encorbatats i amb gavardina -senyors de l’acadèmia- en la més ridícula i pudorosa de les situacions. Valsalobre, fet i fet, altera les perspectives per fer broma d’uns mons que, inclús en les escenes més irrisòries, tràgiques o bufones, reconeixem com a propis –de vegades, molt a desgrat nostre... –. “L’ésser humà és d’una vulgaritat colossal”, apunta. Assumim-ho i riguem.