El «poniolet» d’Eugeni d’Ors

En les seues interessantíssimes Memòries fragmentàries, Adolf Pizcueta explicà que, en març de 1925, Fèlix Azzati, director del diari El Pueblo i responsable de l’editorial Sempere, els demanà, al periodista Juli Just i a ell, que l’acompanyaren a l’estació del Nord a rebre l’intel·lectual, filòsof i polític català Eugeni d’Ors (1881-1954), amb qui mantenia «tractes editorials».

I que, en veure el seu convidat guaitar per la finestra del vagó, Azzati exclamà, «rient-se»: «Xe, quin poniolet!», en referència al barret que portava d’Ors.

Aquell capell «de gentleman anglés [...] no s’estilava a València», continuava Pizcueta, tot remarcant el cosmopolitisme que engalanava el pare del Noucentisme i antic Director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya. Azzati, ben informat, sabia que d’Ors era un intel·lectual de primer ordre, i per això li publicà tres llibres: Cinco minutos de silencio (1925), El molino de viento (1925) i Guillermo Tell. Tragedia política en tres jornadas (1926).

El jove Pizcueta, que aleshores tenia 24 anys, també recordà que, després de les salutacions pertinents i amb la finalitat d’entrevistar-lo, Just i ell acompanyaren l’autor del Glossari fins a l’Hotel Palace, que estava situat en el «carrer de la Pau, cantó al de Bonaire» i «llavors deuria ésser el millor» de València.

I que, malgrat les expectatives, quedaren decebuts amb una conversa en què aquell «Xènius passat al castellanisme» que patia «un fort dolor de queixals» formulava «ell mateix les preguntes i les respostes». Per això, a l’hora de confegir la interviu (que aparegué, tal dia com hui, a El Pueblo i és possible llegir online), «Just posà molta retòrica i lirisme i la disfressà per complet», ai...

Finalment, Pizcueta repassava les ocasions en què, amb anterioritat i posterioritat, d’Ors havia visitat la capital del Túria. Com en febrer de 1932, quan, convidat per la Càtedra Lluís Vives de la Universitat de València, desenvolupà un curs sobre humanisme i es posà el públic a la butxaca amb «els seus extraordinaris recursos verbals». En deu pertànyer la magnífica fotografia que, temps enrere, em mostrà Francesc Pérez Moragón.

Una imatge ben eloqüent en què es distingeix –és el primer per l’esquerra– un altre gran periodista i intel·lectual: Emili Gómez Nadal, amb una cinquantena de persones majoritàriament joves que potser aspiraven a ser usuaris de «poniolets».