Els xiquets de Sant Vicent (I)

La professora Hélène Tropé va publicar fa dècades, a París, un estudi intitulat La formation des enfants orphelins à Valence (XVe-XVIIe siècles), editat per les Publications de la Sorbonne-Presses de la Sorbonne Nouvelle. Aquesta estudiosa de les institucions, els usos i els costums valencians dels segles passats, ja era coneguda entre nosaltres per un altre llibre, sobre els bojos -en realitat, la seua tesi, traduïda en espanyol-: Locura y sociedad en la Valencia de los siglos XV al XVII (IVEI, 1994). I crida l'atenció veure com es miraven aquells orfes les gents de l'Edat Mitjana i Moderna, en comprovar que, amb tot, hi havia un cert recel. Uns marginats tan evidents -en realitat, eren condemnats a la marginació, de vegades des del mateix moment del seu naixement- podien adreçar-se sense massa esforç cap a la delinqüència, per exemple. I passar a formar part de tot un ampli sector de gents sense ofici ni benefici que, en l'Antic Règim, eren molt nombrosos i de difícil reubicació. Perquè, a la fi, es tractava d'això: reubicar els orfes, aquells fills que havien tingut la dissort de perdre els pares, o que eren fills no desitjats.

El Col.legi de Sant Vicent Ferrer -que encara existeix-, a València, s'ocupava d'algunes d'aquelles criatures. La institució, fundada a primeries del XV sota l'impuls del sant dominic, a pesar de les diverses adaptacions que conegué al llarg del temps, continuà durant tota l'Edat Moderna donant assistència als orfes. L'Hospital General de València tenia cura dels bordets, com apareixen sovint denominats en la documentació. El Col.legi, s'ocupava d'aquells que havien tingut la dissort de perdre el contacte amb una família, a la qual substituïa. Però, aconseguia aquella institució de caritat salvar-los de la marginalitat?

Generalment, molts dels xiquets i les xiquetes que eren abandonats al poc de nàixer, a la València antiga, eren infants fruit de relacions amoroses il.legítimes. Altrament, i, cas que fossen fills de gent notable, només podien aspirar a ser reconeguts com a descendents dels sues pares en cas que aquells haguessen demanat la legitimació en les Corts del regne, cosa que no era gens estranya, per cert. Però, no tothom podia accedir tan alt. En moltes ocasions, la cosa anava més pel camí de la improvisació o del rebuig de la criatura il.legítima, la qual, sola i abandonada, esdevenia una presa fàcil per al món de la delinqüència.

No em sé estar de veure massa paral·lelismes amb situacions actuals de menors migrants que, si no ens esforcem per integrar-los i ajudar-los com mereixen, poden ser atrets malauradament cap a les parts més violentes de la societat.