Solidaritat del narcís

Arribada a pesar de tot la primavera, en comentari sobre la situació política valenciana, europea i dels països àrabs, i per la solidaritat del món etc..., davant d’alguna notícia insolidària d’alguna gentola governant a València, me’n torno a un antic document del rei Jaume I. En la seua època, els bons prínceps expressaven tòpicament la consecució d’un “bé comú” de pau i justícia, amb excuses matisades per la defensa de la fe cristiana, per al sotmetiment dels súbdits a la seua autoritat.

Així, s’entén a mitges o del tot un codicil testamentari en llatí, datat a Alzira, i que s’ha vingut anomenant “Testament” del seu regnat, del 20 de juliol del 1276, i del qual s’ha difòs recentment un fragment inexacte que diu que el Rei ha d’“amar i protegir totes les persones i el poble; fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no oprimesquen els menuts.”

Molts anys abans, segons l’anomenada Crònica del mateix Rei Jaume I, en la juvenil “conquesta” de la ciutat de València als àrabs el 1238, amb una violència general que convé no oblidar tampoc encara, comunicava i ordenava que “nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple.” I vaja: descavalcava del cavall, plorava i besava la terra de la ciutat.

I parlem des d’ara i de la solidaritat i la injustícia desmemoriada. Resulta que, en aquells mateixos dies, o mesos, s’escrigué un poema-carta en àrab, ben actual per a denunciar les barbaritats polítiques patides pel país. Si aquell document “bondadós” de Jaume I era signat a Alzira, d’Alzira era nascut segurament un personatge que morí a Tunis, un dels nostres més grans literats de tots els temps: es deia Abu-l-Mutàrrif Àhmad ibn Abd-Al·lah ibn Muhàmmad ibn al-Hussayn ibn Àhmad ibn Amira al-Makhzumí. I ell, exiliat, expulsat en aquells dies de la seua terra, la nostra d’ara -com si fora ara mateix, en la València infamada per alguns governants insolidaris i mentiders, que pretenen expulsar valencians-, va escriure una elegia, que traduïda o cantada, denuncia:     

Què tens als ulls que no paren de plorar? [...]

Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!

València, ara en mans d'un infidel que n'ha fet llar,

talment un camp de misèries venut per molts traïdors.[...]

La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius

que a les nits totes tenien un dolç perfum de narcís.