El Manc

El 25 de novembre de 1882 dos guàrdies civils de la comandància de Cocentaina capturaren un «famoso criminal y roder» que era conegut com el Manc; i que, des d’una dècada enrere, «andaba vagando por los alrededores de esta ciudad y pueblos comarcanos, burlando la contínua persecución de que era objeto» i «viviendo a costa de los colonos de las masías, a quienes tenía sobrecogidos», segons que assegurà el periòdic alcoià El Serpis.

Vicent Domínguez Moltó, aquest era el seu vertader nom, s’havia fet tristament famós en març de 1871, quan assassinà –a l’Alqueria d’Asnar i «de un trabucazo a quema-ropa»– un jove anomenat Llorenç Ridaura. Any i mig després, el 20 d’agost de 1872 de bon matí, el Manc disparà novament: ara contra el seu cunyat, Vicent Sanabre, quan, amb un fill de set anys, realitzava el camí de Relleu a Cocentaina «montados ambos en un caballo». Sens dubte, Domínguez coneixia la ruta de Sanabre; s’amagà i, en veure’l passar pel camí del Molí Vell, «aprovechando la pendiente acentuada [...], disparó un tiro; huyendo a seguida por entre el panizal». Aquell dia, el Manc no sols matà el cunyat: també provocà greus ferides al nebot, el qual rebé «seis lesiones de perdigones» «en la parte superior de la cabeza».

A conseqüència d’aquestes accions criminals –i d’una altra que perpetrà l’1 de març de 1874, de la qual no posseïm detalls–, Domínguez s’havia convertit en un fugitiu que, quinze mesos després de ser atrapat, el 23 de febrer de 1884, fou jutjat i condemnat a la pena capital. «Son de apreciar, además de la circunstancia cualificativa de alevosía, las agravantes de parentesco y de premeditación», remarcava la sentència. En el transcurs del juí «depusieron unos diez y nueve testigos», entre els quals la premsa destacava les declaracions de la «viuda del difunto Sanabre y hermana del procesado». I també, que l’advocat defensor del Manc «no se conformó con ninguna de las conclusiones del ministerio fiscal, pidiendo para su defendido la absolución». Perquè, és clar: perdut per perdut, m’agafe allà on puc. Tal com, per cert, degueren pensar els dirigents polítics valencians que, dies enrere, acceptaren sense peròs ni objeccions les exigències de trumpistes i secessionistes –amb els quals la majoria de la població no aniria ni a prendre café.