De Teresa Pascual i d’altres poetes

Fa unes poques setmanes celebràvem el Dia Internacional de la Dona amb un article sobre l’escriptora Maria Beneyto. Més enllà del merescut homenatge a l’escriptora en el centenari, va quedar en el rebost dels comptes pendents escriure sobre un fenomen literari que ara vull resoldre. Les últimes dècades han sorgit una plèiade de poetes de primer nivell que han posat les lletres valencianes a l’altura de qualsevol altre país i llengua literària. 

Des de Teresa Pascual, que va guanyar fa tres anys el prestigiós premi Lletra d’Or, passant per Anna Montero, Begonya Pozo, Isabel Garcia Canet, Susanna Lliberós, Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori, Gràcia Jiménez, Begonya Mezquita, Imma López Pavia, Isabel Robles, Isabel Canet, Marisol González, Roser Furió, Mari Carme Arnau, Aina Garcia Carbó... En fi. Hauria de ser motiu de joia si no fora perquè per estes terres la gent està més preocupada per canviar accents i donar-li a la maneta de la filologia (la casposa i política, clar) que per parlar, llegir i estimar de veritat la llengua. 

I no pensen vostés que soc donat a les efusions entusiastes amb excessiva facilitat, res més allunyat. Seria un autèntic cretí si em dedicara a perdre el temps escrivint en la premsa sobre llibres o autors que no m’interessen. Altra qüestió és que la visió siga generosa, o responsable, tant se val, per panoràmica o col·lectiva en el moment cultural. Justament este és el rovell de l’ou. Hem passat del valor literari de la resistència cívica de la generació de postguerra al de la qualitat literària, la sensibilitat, la creativitat, l’originalitat que naix d’una formació cultural diversa i cosmopolita comparable fil per randa a la de qualsevol altre país de l’entorn europeu. 

Ara bé, som una llengua sense estat ni poder polític, perifèria de la perifèria, amb un govern autonòmic en contra i d’inspiració sectària i autoritària, una llengua amb pocs lectors en el context d’una societat de la globalització i les noves tecnologies que condiciona la mirada. Només cal llegir Pascale Casanova i l’assaig La República mundial de les Lletres, un clàssic del gènere, per a prendre consciència de fins a quin punt és determinant el poder polític en la llengua i la necessitat que tenen els estats dels lletraferits per a configurar un prestigi en l’escenari internacional. Però ara i ací, ¿Quin escenari podríem configurar amb una llengua sense estat i un govern hostil?