Els xiquets de Sant Vicent (i II)

El Col.legi de Sant Vicent s’ocupava d’aquells xiquets que, legítims o no, però sense cobertura familar, havien perdut el seu lloc en el teixit social. I no era solament per caritat: en definitiva buscava educar aquells orfes per recol.locar-los dins la societat. A base d’ensenyaments religiosos i d’una estricta disciplina, els infants eren convertits en peces útils al mateix món que, de vegades, els havia repudiat: als xicots se’ls ensenyava a llegir i a escriure -una instrucció elemental, però-, mentre que a les xiquetes se les educava en tasques que es consideraven pròpies de les dones, com ara filar o pregar. Tant els uns com les altres, si bé en la institució tenien qui els servissen, acabaven sent servidors: eren col.locats al costat de menestrals o, en el cas de les dones, com a criades d’una família. S’inegraven, així, en la xarxa productiva del món econòmic de l’Antic Règim.

Els xiquets de Sant Vicent, com se’ls coneixia a València, però, no portaven una vida anònima, apartats del món. Aquells que els educaven s’esforçaven per fer-los aparéixer en públic: en processons, en actes religiosos o civils, els xiquets de Sant Vicent podien participar amb la finalitat de recaptar almoines, però no només. En definitiva, el Col.legi, segurament, amb aquella exhibició dels seus col.legials -uniformats i amb bon ordre- recaptava molt més: explicava a la societat com podia educar, reintegrar aquells fills de la desgràcia, i apartar-los de l’àmbit de la marginalitat, de la delinqüència, del pecat. Vestits quasi com a dominics -en record del fundador-, acompanyant imatges de sants o participant en esdeveniments socials com ara les celebracions de noces reials, els infants desplaçats de l’entramat ciutadà, s’hi reintegraven, almenys simbòlicament. Després, d’altra banda, cal tenir en compte que, segons afirma la professora Tropé, la major part dels col.legials de Sant Vicent de qui es té constància, eren resituats en la societat valenciana amb èxit.

Segurament, en aquells casos extrems d’infants realment orfes -vull dir, sense cap nexe familiar que suplís la protecció paterna o materna-, la fi més probable passava per la marginalitat -lladres, bandolerisme, prostitució, etc.-, i una institució con el col.legi de Sant Vicent aconseguia d’apartar-los. Potser, però, el número global de criatures que tenien la sort de ser educats allà i, aleshores, aconseguir un nou camí en la vida, eren ben pocs, en comparació al gran volum d’orfes que produïen unes societats com les pretèrites, assotades per pandèmies, guerres i catàstrofes naturals cícliques i continuades. Tanmateix, si alguns ja podien salvar-los, ja pagava la pena de la seua existència.