El temps que som

En els primers instants de la nostra biografia, el temps ens tragina suaument, amunt i avall. Cada glop d’aire ens eleva el pit en senyal viatger i l’astrolabi dels afectes ens va estampant el camí. Com que ens falta l’equipatge per encarregar-nos del jo, cap de nosaltres, criatures poc pertorbadores, intenta encallar el periple que ens han forçat a iniciar. I ens deixem dur, transportats pel tic-tac que encara ignorem finit.

Quan baixem a la parada de l’adolescència, percebem que el món és nostre, o pot ser-ho, i que estem en condicions d’obrir-lo de bat a bat, apoderar-nos de minuts i hores, i omplir-lo amb tot d’ambicions que ens atorguen felicitats a cabassos. I també frustracions.

Transcorreguts uns anys, però, la realitat dels estudis, del deure d’adult, de les desesperances quotidianes, ens ensenyen a reconduir la imatge que teníem del pas del temps i a dosificar-lo per respondre a la diversitat d’existències que ens reclamen.

En el moment en què el cos se’ns eixampla i, com si d’una au d’ales obertes es tractara, acull parella i/o infants sota la seua protecció, el temps esdevé punxegut, de vidre infinitesimal, lil·liputenc, per tal d’atendre la immensa quantitats de fronts de compromisos heretats i novament adquirits. Salta el calendari de xifra en xifra i, un bon dia, ens trobem repartint la nostra parcel·la temporal amb qui ja s’esmuny cap a l’horitzó i, alhora, lluitant per mantenir surant la nostra pròpia existència.

De sobte, quan ens comença a preocupar com aguantar de peu per internar-nos en els senders que encara aspirem a despullar, mirem al nostre voltant i ens adonem que els fills s’enfilen sols per l’escala del viure; que ja ens acostem xino-xano a la vora de l’últim penya-segat; que quasi tot ja és passat.

Aleshores, descobrim que des de sempre nosaltres hem sigut el temps, que n’hem sigut la batuta, el bàtec que l’espenta, el pinzell que l’acoloreix i la melodia que l’esmorteeix. I pensem que sí, que hem errat, que no hem sabut, que tal vegada hauríem pogut, però que encara estem a temps, a molt de temps de viure el temps. I de cortejar la vida.

La d’ara. La del moment que masteguem.

L’única que ens portarà en braços fins a l’última alba.