Palàcios

Amb Josep Palàcios vaig mantenir una llarga i bona amistat durant bastants anys. No sé molt bé com el vaig conéixer -si via Fuster o via Boix, la veritat. Recorde, però, la primera vegada que vaig sopar amb ell -i amb Fuster i el meu amic Marc Borràs, i més gent, no sé massa bé per què. Eren els temps del made in Ribera del Xúquer i quan tot estava per fer i tot semblava possible. Vam sopar en el mateix lloc on uns quants anys després, el dia abans de la mort de Fuster, dinàrem tots tres i un editor català de qui no recorde el nom. Palàcios, com una criatura adolescent, ens va mostrar la seua novel·la primera i inèdita -segurament deu estar oculta en algun lloc, perquè no puc creure que finalment l'haja destruïda-, que havia acabat un dia abans d'anar a la mili i un exemplar de la qual dormia en casa de l'amic.

Recorde també moltes converses amb ell, a sa casa, al carrer del Pou, amables, estimulants per a un jovenet com era jo llavors: llibres, tipografia, edicions, impressors antics, art, elaboració de textos per a catàlegs de l'amic Manuel Boix, revisió de papers i més papers, i un llarg etcètera de coses i de projectes que després, amb el temps, anaren minvant, perquè a mi em va anar xuclant la vida acadèmica més que no la literària. Allà vaig conéixer els gravats sobre Palmira i llibres bellíssims de la seua col·lecció espectacular, mentre l'afectuosa Àngela era una presència benèfica com el seu nom. I podria dir més coses, totes bones, de la meua amistat amb Palàcios.

La notícia de la seua mort em va trobar a Palma, on havia anat per fer una conferència el dia d'abans. I diumenge, certament, no em vaig trobar amb cor d'assistir a l'acte familiar per acomiadar l'ésser estimat. D'alguna manera, sabia que faria ja un paper com el d'ara, per donar el meu condol a tots els qui se l'estimaven i per dir, també, públicament, que he sentit la seua mort: representava, per a mi, els lligams directes amb un temps en què -com he dit-, tot semblava possible. Amb certa claredat, s'esperaven prodigis que no s'han acomplert. I el temps ha anat passant -i li faig voltes al poeta. Palàcios m'entendria i em perdonarà la imitatio. Ara cal que algú -quan siga- recupere totes les seues llibretes plenes de la seua literatura críptica, escrites amb lletra menudíssima i elegantíssima. Perquè estic segur que, com aquella novel·la iniciàtica, no les haurà destruïdes.

De tant en tant, Palàcios feia la broma macabra que els morts passaven el temps mirant-se créixer les ungles dels peus. És, també, una forma de veure l'eternitat.