La literatura com la ferramenta per (re)construir la memòria

Sebastiaan Faber, catedràtic d’Estudis Hispànics en l’Oberlin College d’Ohio, es refereix a la literatura com un acte afiliatiu, que, entroncat amb el concepte de la postmemòria, encunyat per Marianne Hirsch, aporta el vocabulari necessari per a referir-se al boom experimentat per la narrativa contemporània per ficar negre sobre blanc el nostre passat traumàtic més recent. En aquest sentit, des dels anys 90 s’ha produït una abundància de publicacions sobre la guerra i la dictadura, signades per unes generacions que no van viure en primera persona els fets que se succeeixen als seus llibres.

No obstant això, els fills i les netes dels represaliats del franquisme han trobat en les pàgines una ferramenta per fer front a un trauma heretat i configurar un nou relat, allunyat de l’oficial, que se sume a la lluita per aconseguir veritat, justícia i reparació. 

Baix aquesta premissa, preguntem a una escriptora i un editor valencians: com escriure/editar la memòria democràtica?

«Contar la sororitat que va sostindre les nostres ascendents»

Esther López Barceló (Alacant, 1983) ho té clar: «Faig memòria amb les paraules perquè només amb elles puc imaginar que revertisc el temps». «En fer memòria, canalitze el meu anhel impossible per canviar eixe acte d’injustícia originari sobre el qual els victimaris van intentar reescriure la Història», assegura la historiadora i autora de Quan ja no quede ningú (Sembra Llibres, 2024; Grijalbo, 2023) i El arte de invocar la memòria (Barlin Libros, 2024), qui fa una crida a «conjurar-nos i escriure, per a no contribuir amb el nostre silenci a l’amnèsia col·lectiva; per a venjar a les nostres vençudes».

«Escric sense cap intenció de revictimitzar, tot el contrari. M’interessa transmetre l’èpica que s’amaga entre els murs d’una casa on les dones van lliurar la batalla de la fam i, malgrat tot i contra tot, van traure a les seues famílies endavant», remarca, al temps que afirma que, davant dels incomptables relats que atorguen importància a allò que succeïa en el camp de batalla, ella vol «enfocar on ningú mirava, a les preses que teixien de matinada a la llum de la bombeta de l’excusat per a continuar alimentant a les seues famílies fora, a l’anarquista o costurera que va demanar a la seua família les seues millors sabates per a morir amb elles posades davant el batalló d’afusellament». El seu objectiu: «Contar la sororitat que va sostindre als nostres ascendents fins a portar-nos al món».

Un treball coral per recuperar la memòria

Llibres de l’Encobert és una editorial «especialista en contes, relats i roses de paper que circulen secretament». Al seu capdavant es troba José Alberto López Camarillas (València, 1989), un fill i net de jornalers manxecs que ha fet del seu segell un mitjà per recuperar el passat. «El nostre és un treball coral. D’una banda, estan les famílies, que durant dècades han conservat els objectes que reforcen la memòria: cartes de comiat, fotos, dibuixos, contes, documentació... També hi ha l’oralitat. Malauradament, com ja fem tard, sovint són testimonis heretats. I en la majoria dels casos, l’inici de la cadena de custòdia fou una dona que se la jugà per mantindre viu el record. Dones que cosiren literal i metafòricament els trossos del que quedà de les famílies perquè sobrevisqueren».

«D’altra banda, aquest material és compartit generosament amb nosaltres i, de la mà d’ells, completem el treball d’arxius i hemeroteques que moltes voltes van iniciar fa 20 anys, amb les primeres lleis de memòria, i que sempre és una odissea», afegeix. Aquesta tasca, afirma, «ix de la voluntat de moltes mans que assumeixen unes tasques que haurien d’haver-se fet des de les institucions públiques».

En el marc del seu treball, López Camarillas critica «les nou dècades de calúmnies», en les quals «treballs ‘seriosos’ han reproduït de manera acrítica les aberracions de les causes franquistes»; però reivindica «la solidaritat, les relacions de confiança i la col·laboració que existeix entre les persones que som familiars de represaliades i les investigadores serioses de memòria democràtica, que són moltes».