La cultura de l’espectacle de Vargas Llosa

Ha mort Mario Vargas Llosa als 89 anys i tothom sembla que té alguna cosa a retraure-li, encara que majoritàriament els comentaris són elogiosos. Fins i tot, els programes de la premsa del cor parlen del conflicte entre els fills i Isabel Preysler o de problemes amb hisenda relacionats amb el pis que tenia a Madrid.

A mi, la veritat, estes coses em causen un gran fàstic, un sentiment d’alienació gran. Tant hi fa les crítiques més que elogioses, és a dir, allò que sempre passa per estes llars quan algú mor, siga qui siga i el que haja fet en vida, o les que venen xafarderies per a captar audiència sense escrúpols ni cap sentiment de vergonya. També podrem trobar crítiques sectàries, plenes d’odi i ressentiment, d’estes no cal ni parlar.

Mario Vargas Llosa és un dels grans fabuladors de la història de la literatura universal i la seua empremta, no cal dir-ho, sobreviurà sécula seculorum com un gran clàssic de les lletres castellanes de tots els temps. La lucidesa i la pulcritud del seu segell creador és tan gran que a mi, honestament he de dir-ho, em causa una gran astènia retraure-li qualsevol cosa per les seues opcions polítiques.

I no dic que no hi haja coses a dir, hauríem de visitar hemeroteques i analitzar actituds i maneres qui sap si excessivament passionals amb la dreta més recalcitrant i anticatalanista. No, no, tampoc no era un sant angelical el senyor Vargas Llosa.

Però no és el moment, en absolut. A més, ací entraríem en la fastigosa dicotomia sobre el personatge humà i el creador i hauríem de parlar d’un gran seguici de casos. Ara bé, el seu treball literari és descomunal.

Fins i tot els seus articles eren cridaners i generaven addicció, tant se val que estiguérem d’acord o no, sempre ens enganxaven pel seu estil i la manera tan elegant de contar-ho. A més de novel·les també va escriure obres de teatre i assaig.

Entre estos últims, em va interessar especialment el recull d’articles i assajos titulat La civilitzación del espectáculo, on criticava la banalització de la cultura postmoderna i la preponderància del valor comercial com l’únic criteri de valor cultural. Una altra qüestió és la relació íntima que va tindre, paradoxalment, amb la reina de les revistes del cor. Però, això, dels temes personals ni parlar-ne. 

Mario Vargas Llosa, el último genio del Boom