Jorge Mario Bergoglio

Mentre agonitzava, amb l’energia coneguda o desconeguda, no oblidaria les instruccions contra les guerres, els refugiats i els presos

Francisco I.

Francisco I. / José Méndez /EFE

Lluís Meseguer

Lluís Meseguer

València

Ahir matinà la mort del ciutadà Jorge Mario Bergoglio, quasi unes hores després del seu pas de Pasqua per la plaça de sant Pere del Vaticà tocant amb timidesa la mà d’una xiqueta. Somrient, cansat, potser pensava en la seua darrera homilia pasqual, destinada als “constructors d’esperança per al món”.

¿La primera sensació? El record de les campanes d’Herbers a l’octubre del 1958, tocant per la proclamació del papa Joan XXIII que, físicament i en la ingènua bondat i saviesa, s’assemblava molt al meu iaio matern. En referència a la bondat però no a la ingenuïtat, cal recordar que el papa d’ara Francesc, va començar impulsant el cinquantenari de l’encíclica Pacem in terris, d’aquell seu humil predecessor, que té com a subtítol “Sobre la pau entre tots els pobles que ha de fundar-se en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat.”

Entre l’un i l’altre, hi ha hagut al Vaticà, com sempre, dècades tremendes: ningú ignora que del papa Albino Luciani, que durà un mes, es diu o se sap que no morí de mort natural. I durant les quatre dècades posteriors, els participants de la vida i el progrés del món, no havíem tingut ocasió concreta de d’escoltar fets i frases com les darreres d’aquest ciutadà de Buenos Aires, expressades personalment despús ahir, condemnant “¡quant de menyspreu es té a vegades cap als més dèbils, els marginats i els migrants!”.

Això, davant del poderosíssim representant del catastròfic i racista vicepresident dels Estats Units, a qui avisà de les barbaritats del seu govern contra els drets humans, contra les quals, fa unes setmanes, havia escrit Francesc una carta pastoral als bisbes dels Estats perquè “llastimen la dignitat de molts homes i dones, de famílies senceres, i els col·loca en un estat d’especial vulnerabilitat i indefensió”.

Mentre agonitzava, amb l’energia coneguda o desconeguda, no oblidaria potser les instruccions contra les guerres, les barbaritats antihumanitàries, l’atenció als migrants, els refugiats, els presos.

Ho escric adduint el record de la biografia real de les persones: ahir, el seu san Lorenzo de Almagro -fundat per un emigrant de Morella, i vestit amb els colors de l’equip de la vila, que són també els del Barça, i els del Llevant-, va empatar a zero, a pesar d’haver jugat millor. Per si no li va arribar la notícia, la pàgina oficial del club, flameja un “Hasta siempre, santo Padre”, després de lamentar el resultat, a pesar d’haver jugat molt bé.

Tracking Pixel Contents