El senderista Petrarca

Demà, 26 d’abril, es compliran exactament 689 anys de l’ascensió de Petrarca al Mont Ventoux, a la Provença, considerada la primera excursió al cim d’una muntanya amb el desig de gaudir de la natura. Podríem dir que el poeta nascut a Arezzo fou el primer senderista de la història occidental.

Ho dic perquè esta setmana ha sigut Sant Jordi i ha començat la fira del llibre i tothom gaudeix de les excelses i meravelloses novetats (no és ironia) que els autors/es publiquem regularment.

No puc evitar patir cada any patir el mateix símptoma per estes dates. I a més, hui en dia s’ha posat de moda ser escriptor: Escrius o treballes?, pregunta la gent. I la veritat és que s’escriuen llibres dolents, dolents amb ferocitat, però també d’altres bons, molt bons, ausades. L’èxit de vendes ja és un altre tema. Pot coincidir o no, segons els casos. Moltes publicacions, pocs lectors? No sabria dir, la roda editorial és un món complex.

La qüestió és que aclaparat per l’allau de novetats de qualsevol gènere i extracció editorial, acudisc a correcuita a la prestatgeria dels clàssics per a trobar un poc de pau i assossec: una guia, un poc d’orientació, si més no. I ves per on que el primer llibre que he trobat és, precisament, la carta que Petrarca envia a l’agostí Dionís da Burgo San Sepolcro, professor de Sagrades Escriptures, per a contar-li la seua experiència espiritual amb l’ascensió al Mont Ventoux.

Ja de pas he revisitat algunes obres del poeta investit amb la corona de llorer a Roma i m’hi he trobat amb un escriptor tan conscient d’ell mateix i de les seues paraules, de la seua transcendència i dels seus lectors, que per l’estil d’autoconfessió tan personal (estem al segle XIV) m’ha semblat un autor plenament del segle XXI. És a dir, l’elegant postureig narcisista del qual fa gala en escrits com la Carta a la posteritat o l’Elogi de la vida solitària és comparable a qualsevol dietarista actual quan ens conta la seua vida i miracles.

No obstant això, no puc deixar d’imaginar Petrarca, amb trenta-dos anys, acompanyat pel germà, pujant com un senderista qualsevol el cim pelat del Mont Ventoux. El seu atreviment, en el camí de l’esforç, el silenci i la solitud, no deixa de ser una empremta moral en temps de sorolls mediàtics imparables.