La mort dels papes (I)

El papa Francesc -no entenc per què en alguns mitjans s'entesten a anomenar-lo Francisco, quan papes, reis i bisbes s'anomenen tradicionalment en la llengua en què s'escriuen, independentment del seu nom de pila o del que hagen escollit per regnar-, ocupa aquests dies pàgines de la premsa i ompli programes televisius i de ràdio, lògicament. Tots -o quasi tots- destaquen les seues bondats: no se sol parlar malament de qui s'ha mort i em sembla bé. Des de la part reaccionària de l'església, supose que se l'ignorarà perquè algunes de les seues actuacions han estat aperturistes -per anomenar-les d'alguna manera- o lleugerament progressistes -per dir-ho en altres paraules-, encara que en moltes ocasions -o així ho recorde-, quan feia una passa endavant, ràpidament en feia una arrere. Sempre he sentit dir que l'Església -ara en majúscula- sap nadar a favor de la corrent i contra la corrent i sota la capa de Déu se'n tapen molts, d'uns sectors i d'uns altres. Per tant, el papa Francesc -que no em generava cap antipatia, per cert-, al remat serà un altre papa: un més, en la llarga tirallonga de papes de la història, com és ben fàcil d'entendre.

Però no volia parlar de la importància major o menor del papa que ara acaba de morir, sinó de la petjada que han deixat els papes més valencians de la nostra història en els seus respectius moments. Així, quan morí el conegut com papa Luna, l'aragonés Benet XIII, al Llibre de memòries de la ciutat de València -que per cert havia dedicat algunes entrades a comentar la visita d'aquell al cap i casal-, l'escrivà encarregat d'anotar efemèride només va escriure que "a 29 de dehembe, dit any [1422], finí sos darrers dies en la vila de Paníscola papa Benet de Luna, nostre sant pare". La Crònica universal de 1427 -també valenciana- només afegeix que els cardenals reunits al castell marítim del Baix Maestrat "elegiren papa mossén Gil Sanches Munyoz" -que acabà com a bisbe de Mallorca.

El Dietari del capellà d'Alfons el Magnànim, obra de Melcior Miralles, momés esmenta la mort de Benet XIII de passada: el papa Luna havia deixat encarregat que els seus cardenals -que s'ho devien de mirar tot una mica al·lucinats, de Peníscola estant i lluny de Roma o d'Avinyó, desemparats fins i tot pel rei d'Aragó que fins feia poc els havia protegits- "que, a càrech e consciència sua, que aprés mort sua elegissen papa. E, mort lo dit papa Benet (...) elegiren per papa mossén Gill Monyós, de la ciutat de Terol e canonge de la Seu de València". Un altre papa possible, tot i que ben efímer.