El cinema és nostre

Quan s’han fet reconstruccions històriques sobre la participació de les dones en esferes com l’art o la política, de vegades s’ha caigut en certs vicis fruit de la condescendència o la falta de percepció dels propis biaixos. Parlem d’algunes visions essencialistes sobre allò que «la dona» (en singular) aporta a un determinat camp, o de quan (potser amb bones intencions) s’insisteix excessivament en el mite de les pioneres o les excepcionals (la primera dona que, l’única dona que, encara en singular).

Els setze assajos i l’entrevista que componen Dones cineastes: l’altra cara de l’espill no només es troben als antípodes d’aquests reduccionismes, sinó que fan de la pluralitat de veus, anàlisis i referències la seua millor qualitat. Cada capítol, de diferent autoria, explora els títols, les temàtiques i les formes de fer d’una cineasta, des dels inicis d’aquest art fins a l’actualitat. Tots excepte els dos primers, que se centren en els treballs de les dones en el cinema mut i els serials de principis de segle XX. Resulta corprenedor descobrir que fou en aquestes primeres etapes quan les dones van estar més presents a la indústria cinematogràfica, en tots els possibles escalafons.

A mesura, però, que el cinema guanya respectabilitat social i esdevé un negoci de gran rendibilitat, les dones directores, guionistes o muntadores són expulsades d’aquests llocs de poder creatiu, un bandejament amb repercussions que perduren fins ara. Tot i que independents, els capítols dialoguen gustosament entre si: comptar amb el context de l’expulsió de les (nombroses) pioneres ens ajuda a entendre les dificultats que van experimentar les cineastes durant les dècades posteriors, sobretot després de la II Guerra Mundial.

També veurem com, si bé cal defugir d’una concepció monolítica de la «mirada femenina», és obvi que, durant dècades, les històries que tantes dones (en la seua enorme diversitat) han volgut contar sovint no ha arribat a la pantalla gran, gràcies a l’aliança entre capitalisme i patriarcat que encara hui dicta què interessa i què no. Això posa en valor tantes obres que han superat aquests obstacles i que gràcies a aquesta, accessible i estimulant, quedem convidades a cercar i gaudir.