Macià i el «Viva Cervantes»

El 28 d’octubre de 1933, en plena Segona República, l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, visità València amb l’objectiu principal d’assistir l’endemà a l’acte oficial de repatriació de les restes de Vicent Blasco Ibàñez; que, com és conegut, havia traspassat en gener de 1928 a la Costa Blava francesa –al municipi de Menton, concretament.

Així, segons explicà la premsa, a mitjan vesprada del dissabte 28 «los andenes y alrededores de la estación estaban completamente llenos de público, figurando entre él las autoridades todas de València».

Una gran gentada que desitjava donar la benvinguda a la comitiva catalana, encapçalada pel president Macià, l’alcalde de Barcelona i una dotzena de regidors i diputats. «A la llegada del tren [procedent de la Ciutat Comtal], estalló una nutrida salva de aplausos y vivas a València y Cataluña», continuava l’anònim periodista.

Fins al punt que, «a duras penas», els representants catalans «pudieron descender del tren. Y cuando se pudo organizar la comitiva, se dirigió ésta al Ayuntamiento entre las aclamaciones del público». Fou així com, sorprés i agraït per tan grata acollida, només entrar a l’edifici consistorial, Macià s’apressà a manifestar «la profunda emoción que le había producido el recibimiento que València había tributado a Cataluña».

El que ignorà la premsa és que, en arribar el comboi ferroviari, s’havia produït una anècdota que en el seu dia relatà Enric Matalí. Així, en el volum "Ensenyar valencià en temps difícils", que fou coordinat per Santi Cortés, Rafa Arnal referí que, durant el tardofranquisme, quan assistia als cursos de llengua de Lo Rat Penat, Matalí –home de confiança de Carles Salvador i secretari dels cursos– els parlava, a ell i als altres estudiants, «de Macià i del catalanisme polític».

I els contava que, «quan vingué el president Macià a València, i ells [els joves valencianistes de l’època] anaren a rebre’l i retre-li homenatge», «es barallaren a l’estació del Nord amb els del PURA». És a dir, amb els blasquistes del Partit d’Unió Republicana Autonomista, que, en un desesperat afany d’anar d’enfants terribles –i traure’n profit polític–, fidels a la seua tradició anticatalanista i provocadora, mostraren a Macià una pancarta on es llegia «Viva Cervantes» –el bust del qual, per cert, presideix la luxosa vil·la que Blasco construí a Menton.