Paul Celan i Francesc Mompó

Possiblement Paul Celan (Chernivtsi,1920-París, 1970) ha sigut el poeta jueu en llengua alemanya que millor ha simbolitzat l’empremta que l’Holocaust va deixar entre els poetes europeus. Nascut en una ciutat romanesa que ara pertany a Ucraïna, el pare morí de tifus en un camp de concentració i la mare poc de temps després d’un tir al bescoll. Tanmateix, Celan es va deslliurar de la desfeta.

Cap poeta expressa com ell el sentiment de culpa per haver pogut salvar la vida dels botxins nazis en una obra força hermètica, simbòlica i complexa. I no debades l’extrema sensibilitat i els problemes mentals van acabar amb el suïcidi tirant-se al riu Sena. El poema Fuga de la mort, un dels textos més coneguts, manifesta com cap altre l’afonament existencial i la humiliació que patiren els jueus que moriren als camps d’extermini del nazisme.

La seua poesia, fortament influïda per la lectura de Heidegger, és una indagació constant en les boires misterioses del llenguatge, la casa de l’ésser, com a testimoni d’un món desaparegut entre el silenci dels botxins i el de les víctimes, com diuen els seus crítics. Ara i ací, el poeta de l’Olleria Francesc Mompó ha publicat Jo: dos de tres (El Petit Editor), una continuïtat estètica i filosòfica del llibre Llegint Celan (Perifèric 2009).

I la veritat és que el diàleg de Mompó amb la poesia de Paul Celan és una experimentació, una investigació metòdica i apassionada en el llenguatge que causa una perplexitat constant en el lector, al qual exigeix, com en el cas de Celan, un gran esforç d’assimilació conceptual.

El poeta és la conjunció del jo físic i el jo líric, i el resultat de la fusió ha de ser un llenguatge nou que implique una lectura desconstructiva i original que, fins i tot, vaja més enllà del senzill, o complex, joc verbal surrealista. Esta és la virtut de la poesia de Francesc Mompó, del seu món imaginatiu. I justament per això, en eixa intenció políticament incorrecta en els ritmes, les metàfores plàstiques i el trencament dels mots, trobem el paral·lelisme amb l’obra de Celan. També Celan juga amb els pronoms i les focalitzacions subjectives del poema, i com el poeta que morí a París, Mompó sempre amaga un misteri, un no dir en el que es diu que sura com l’escuma per damunt dels versos.