Hola, tu

La dona només pretenia redactar una carta de protesta, diguem-ne oficial, a una autoritat. Així i tot, les primeres paraules en caure al full van ser: “Hola, tu”. La va sorprendre la seua gosadia i, mentalment, va demanar perdó per no usar un “Senyor president”, que era la fórmula que li corresponia. De seguida, però, va pensar que feia temps que aquest títol de cortesia elevat havia perdut brillantor pel grapat de dirigents que governaven a base de mentides i meninfotisme social. Per aquesta raó, tampoc no va escriure el nom de l’individu a qui anava adreçat el text perquè, oferint una carta oberta, advertí que senyalaria més càrrecs polítics. I així quedà l’encapçalament: “Hola, tu”.

La idea reflectida en aquest “tu” resultava òbvia: es tractava d’un subjecte que no li mereixia cap respecte. Ella es considerava educada i poques vegades havia sentit que el menyspreu cap a algú li envaïra l’esperit. Però ja no ho suportava més. Pertot arreu i a diari, assistia a atacs contra la dignitat de la gent: que un s’amagara en un Ventorro per fugir d’una Dana; que una “fruta de tot l’any” fera pinya amb sentències d’adéu; que un Trumpeta desafinara per riure’s del món, que un Puti vomitara lladrucs a tothora, que un... I ací estàvem, observant amb el cor i el fetge engarrotats, com s’esmunyien de tots els càstigs aquestes ments fosques, protuberàncies d’una justícia manipulada. La democràcia, alimentada de pantalles i fakes, permetia que aquests voltors maltractaren societats de costums i caràcters pacífics. Ara, però, elles estaven demostrant que eren capaces de despertar-se quan les enfonsaven en l’infern. Perquè, quin ésser aconseguia suportar tanta humiliació sense rebel·lar-se?

Per aquest motiu, ella, com una bona part de la ciutadania, duria endavant la seua revolució particular, i també la col·lectiva. I si algun dia arribara a gargotejar un “Molt honorable senyor” (i no un Tu), un “Majestat” (i no un King o un Kong) o un “Molt excel·lent senyora” (i no un Meló) hauríem de saber que estava encaminada de ple en la ruta de la gratitud. Perquè ja tenia clar que sempre seria respectuosa amb qui ho era de cor. La resta, cap allà on brama la tonyina.