Esther López Barceló: “Sempre escric amb dolor perquè mai deixe de sentir-lo”

Fa anys que Esther López Barceló (Alacant, 1983) conviu dia rere dia amb una malaltia crònica i incapacitant: la fibromiàlgia. Com a conseqüència, pateix dolor generalitzat, anquilosament de les extremitats, esgotament extrem sense causa objectiva, pèrdues de memòria i dificultat per a trobar les paraules provocada per una espècie de boira que inunda la seua ment. Amb motiu del Dia Mundial de la Fibromiàlgia i del Síndrome de la Fatiga Crònica, parlem amb l’autora de Quan ja no quede ningú (Sembra Llibres, en Grijalbo en castellà) i El arte de invocar la memoria (Barlin Libros).

La fibromiàlgia afecta de manera diferent homes i dones?

Efectivament, és una malaltia clarament feminitzada. I eixa és una de les raons per les quals ha costat tantíssim que es prenguera seriosament. Fins fa pocs anys hi havia metges que directament “no se la creien”.

Quan et van diagnosticar aquesta malaltia?

Me la diagnosticaren, per fi, fa uns dos anys. Després de passar un calvari d'incomprensió social i mèdica davant els meus símptomes constants de dolors articulars i esgotament. La meua doctora en aquell temps tardà tres anys a considerar que havia de fer-me una ressonància. I a partir d'eixes proves, on no es detectà gens físic que explicara els dolors recurrents i insuportables, em derivaren a reumatologia i em diagnosticaren. Lamentablement, la reumatòloga de la Seguretat Social em va dir que ella no em podia tractar perquè no es podia fer res per aquesta malaltia i em recomanà que buscara un especialista en la privada.

De quina forma ha canviat la teua vida des d'aquest diagnòstic?

Soc una persona completament distinta. La meua condició física no és la d'una dona de 41 anys. Vaig envellir de colp uns vint anys. I he passat per un procés llarg d'acceptació i un dol per la dona que vaig ser. Com deia Audre Lorde, el silenci no ens protegirà, per això intente a través del meu modest altaveu públic visibilitzar les conseqüències d'aquesta malaltia. Per exemple, no solc portar al parc al meu fill perquè el fet d'estar asseguda en un banc em condemna a un dolor insuportable d'hores.

Què suposa per a una escriptora patir fibromiàlgia?

A mi, escriure m'ha salvat la vida. No puc escriure cada dia, però he anat adaptant el meu cos malalt a les possibilitats de ma casa, que s'ha convertit en el meu món. El dia més feliç dels últims mesos va ser quan ma mare va tindre la idea de substituir la cadira ergonòmica d'escriptori per una butaca, on passe bastants hores escrivint, sempre embolicada en la meua manta elèctrica, per descomptat.

Com s'escriu amb dolor?

Trencaré un mite. No es pot escriure amb dolor. Quan el dolor és tangible, real, físic, no es pot fer més que esperar que passe. Sempre escric amb dolor perquè mai —insistisc, mai— deixe de sentir-lo. Ho sent tothora, però l'he naturalitzat tant que només el verbalitze quan arriba a nivells insuportables. 

La fibromiàlgia encara és prou desconeguda. En algun moment t’has sentit qüestionada o has tingut la sensació que no et creien quan declinaves alguna proposta?

Soc docent de Secundària, però ja no puc exercir. Des de fa diversos cursos em vaig reduir la jornada —gràcies al meu fill— per a intentar aguantar. Aquest curs em vaig reduir l'horari a la meitat, que és el màxim, i se'm feia impossible continuar treballant després de mitja hora de classe. De fet, m'alçava tan adolorida i anquilosada que, molts matins, plorava abans de marxar a l'institut.

T'has proposat convertir el teu compte d'Instagram en un mur per parlar de la fibromiàlgia. 

És molt necessari narrar les nostres vides i misèries quotidianes perquè la societat ens comprenga i reconega. Tenim molt en comú amb les víctimes de la violència sexual perquè, generalment, no ens creuen. Som sospitoses de frau, de mentir. No som les pacients perfectes perquè no sagnem, no ens falta l'aire, algunes encara no utilitzem caminador. No obstant això, el meu especialista, el Dr. Vicente Palop, sempre m'explica que és lamentable com són poquíssims els homes que pateixen la malaltia, però ells, a diferència de nosaltres, accedeixen més fàcilment a incapacitats per al treball per part de la inspecció de la Seguretat Social. Els homes, només pel fet de ser-ho, tenen més possibilitats de ser creguts que nosaltres.

Ressenya de 'La Contestania Ibérica, treinta años después'

Por Joan Belló

Títol: La Contestania Ibérica, treinta años después

Autor: Ignasi Grau, Lorenzo Abad i Feliciana Sala (Eds.)

Editorial: Publicacions de la Universitat d’Alacant

ISBN: 9788479088453

Pàgines: 404

Preu: 40,00 €

-------

Els simposis de l’antiga Grècia eren aquells banquets on, després d’haver buidat les safes i les copes, els reunits iniciaven una sèrie de subtils diàlegs erudits i bizantins. Aquelles converses s’acostumaven a amanir amb la melodia ennuvolada d’un aulos, amb la fúria eòlica d’unes ballarines. Xenofont, Plató o Plutarc fantasiejaren retalls panoràmics d’aquells saborosos intercanvis de coneixement. 

Actualment, els simposis han recuperat l’essència dels cenacles clàssics. Reuneixen experts que exposen i intercanvien parers al voltant d’un tema. El present llibre recull el resultat d’una sèrie d’intervencions reunides per tal de commemorar la publicació de la “Contestania Ibérica” -aquells territoris que correspondrien, si fa no fa, a l’actual Província d’Alacant i a algunes zones de les actuals comarques de la Costera, de les regions meridionals de la Ribera Alta, de l’orient d’Albacete...-, d’Enrique Llobregat (1975). 

Els treballs, empeltats amb abundants dades bibliogràfiques, arqueològiques i suggestives imatges en blanc i negre, recullen el resultat científic d’una sèrie d’arqueòlegs i d’historiadors que revisen l’obra magna de Llobregat, tot oferint nous plantejaments, noves hipòtesis, noves troballes: Manuel Bendala descabdella les relacions entre la Contestània i el món púnic; Helena Bonet traça afinitats i diferències entre contestans i edetans; Ignasi Grau ofereix una panoràmica dels territoris septentrionals de la Contestània; Feliciana Sala exposa curioses aportacions sobre l’arquitectura i l’urbanisme dels contestans; Manuel Olcina elabora una exhaustiva radiografia de la Illeta dels Banyets...

Altres experts parlen del Poblat de les Alcusses, potser un dels més coneguts de la nostra geografia, de les necròpolis i els aixovars de La Vila, d’Altea, de l’Albufereta... També es recullen una sèrie d’intervencions al voltant del món funerari i la ceràmica, l’arquitectura i l’art dels contestans. Tot plegat, les intervencions reuneixen un ric mostrari on se sistematitza la bibliografia confegida fins al 2005, i on s’evidencien -de vegades provisionalment- una sèrie de fenòmens i de vestigis que emergeixen d’aquella geografia que habitaren els ibers de la Contestània. Omplim i elevem les copes! Brindem pels bons simposis!