Marià Aguiló

Durant el dia d’avui, a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València se celebrarà una jornada d’estudi que porta per títol «La Renaixença: reptes actuals»; i que pretén posar al dia les darreres investigacions que, en matèria cultural i literària, s’han portat a terme al voltant del segle XIX. Així, és segur que un dels noms que més hi sonarà serà el del mallorquí Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). I no sols perquè despús-demà s’acompleixen dos-cents anys del seu naixement, sinó perquè es tracta d’un dels intel·lectuals més influents de la contemporaneïtat; ja que, en els poc més de tres anys –des d’abril de 1858 fins a juny de 1861– que ocupà el càrrec de responsable de la biblioteca universitària, exercí un notable ascendent cultural i personal –entre els escriptors valencians de l’època– que, amb el temps, es demostrà ben fructífer i decisiu.

Erudit i poeta, Aguiló arribà a la ciutat del Túria envoltat d’una aurèola intel·lectual que l’assenyalava com un dels promotors de la renaixença lingüística i literària a Mallorca. I al seu impuls es deu, entre d’altres, que en octubre de 1859 se celebrara un tan interessant com desconegut –id est, menyspreat– certamen literari al Paranimf de la Universitat que, en la pràctica, suposà l’inici de la recuperació culta d’una llengua que, aleshores i des de moltes dècades enrere –des de 1707, de fet–, patia un intens procés de desprestigi i castellanització.

Eren els temps en què diversos jóvens lletraferits –Fèlix Pizcueta, Teodor Llorente, Vicent W. Querol, Jacint Labaila, Rafael Ferrer i Bigné...– cursaven les darreres assignatures dels seus estudis universitaris. I, àvids lectors com eren, de seguida establiren contacte amb el bibliotecari, que els sabé valorar i els inclinà envers l’estudi dels grans poetes valencians del segle XV: Ausiàs March, Jaume Roig, Joan Roís de Corella... I també cal destacar que, durant aquells anys, Aguiló començà a treballar en una edició del Tirant lo Blanch –la primera des de 1497– que, finalment, es materialitzà en quatre volums que varen veure la llum entre 1873 i 1905.

És tot això i encara més el que permet afirmar que Marià Aguiló es compta entre els primers ideòlegs i instigadors –apòstols, en la terminologia de l’època– de l’actual ressorgiment cultural valencià.