Els objectes de Miquel Martínez

Mi vida en los objetos, l’última novel·la del periodista i escriptor Miquel Martínez (la Vila Joiosa, 1959), publicada per Ediciones Contrabando, ha d’afegir-se per mèrits propis a la interessant nòmina de narracions localitzades a la ciutat de València. Des de Quico Mira a Rafa Lahuerta, passant per Ferran Torrent, entre moltes altres, és un autèntic goig llegir històries ambientades, com passa en altres ciutats europees, als carrers de la capital del Túria. Tot i això, clar, si les històries estan ben contades i no resulten impostades.

En este cas m’ha interessat molt la finíssima ironia, la lleugeresa retòrica, amb què l’autor retrata la vida de família burgesa del protagonista, Dámaso Apollini, un home de l’Eixample de València, supersticiós, individualista, fetitxista, amant de la rutina i una mica misantrop, que té una relació particular amb els objectes. I tot això fent repàs als carrers del centre de la ciutat amb la naturalitat d’aquell que coneix fil per randa el seu entorn urbà.

Certament, la relació que tenim amb els objectes no és qualsevol cosa, poden ser motiu de conflictes en les herències, conservar la memòria dels avantpassats, o retratar l’individualisme mequí del protagonista. Inclús ens poden transferir vida pròpia o rebel·lar-se contra nosaltres fins arribar a l’absurd. Salvant les distàncies, la novel·la de Miquel Martínez m’ha recordat, segurament per la continguda ironia, algunes obres de Javier Tomeo, el mateix Franz Kafka o Enrique Vila-Casas.

D’altra banda, és inevitable recordar un clàssic de Jean Baudrillard, El sistema dels objectes, un assaig on el sociòleg francés, que morí fa prop de vint anys, relaciona el món dels objectes amb els individus, la família i la societat. Canvia una època i canvien els objectes, que ja formen part del passat. Aleshores canvia el barroquisme i la funcionalitat de l’espai de les cases, segons les transformacions socials i culturals. No podem oblidar tampoc la relació psicoanalítica que sovint poden tindre amb els propietaris.

Mi vida en los objetos també ens fa l’ullet amb temes socials i polítics que transcorren en la Transició política o bé a l’hora de descriure el món del periodisme. Tot plegat, una novel·la molt recomanable per la seua continguda ironia amb un final sorpresa amb canvi de ritme: ideal per a llegir mentre passegem pel carrer de Ciril Amorós. Qui sap si ens trobarem amb el mateix Dámaso Apollini.