La Renaixença, a estudi

Fa dècades que el professor Rafael Roca, de la Universitat de València, va bregant per fer de la Renaixença un moviment literari que siga visible i al qual se li reconega el paper que va jugar en el seu temps. De fet, la segona meitat del XIX, els autors que usaven la nostra llengua es varen veure afectats per aquella tendència que significava, en poques paraules, rescatar de l'oblit en què quasi havia caigut la llengua pròpia i tornar-la a usar en àmbits sobretot literaris, tot i que també van arribar a altres espais com els polítics, els periodístics o els que simplement afectaven la vida social. Els homes de la Renaixença pretenien una normalitat lingüística, literària i cultural a la qual encara no hem arribat, quasi dos segles més tard.

La Universitat de València, dimecres passat va aplegar un bon grapat d'estudiosos que se'n van ocupar. Jaime Millàs, Joan Antoni Carrasquer, Quico Carmona, Xavier Granell, Estel Aguilar, Ferran Argilés, Gabriel Garcia Frasquet, el ja esmentat Rafael Roca i jo mateix, vam presentar una sèrie de ponències que feien aproximacions diverses a diferents temes relacionats amb autors i obres del moment. Josep Daniel Climent, Marian Cortés, Carles Fenollosa, Gabriel Garcia, Víctor Pastor i Hèctor Sanchis van debatre, en una taula redona, altres aspectes del període. Tots, amb els ulls posats en aquell moviment que pretenia fer renàixer la literatura d'un poble, però sense oblidar que gràcies a aquella embranzida -major o menor, més intensa o menys, segons els anys i els territoris-, nosaltres podem fer el que ara fem -amb major o menor encert, amb major o menor fortuna segons cada territori.

No sé si els homes de la Renaixença estarien contents amb el que hi ha: també hi hauria diferents opinions -no em cap dubte. Però del que no puc dubtar és que tots ells ens demanarien més: i no s'estarien de denunciar qualsevol passa enrere del que ja hem assolit. Per això, aquell renaixement -com li agradava qualificar-lo a Constantí Llombart-, aquella Renaixença -com la denominava Llorente, més culte i arcaïtzant-, l'hem de continuar. No sé, certament, sota quina etiqueta ens veuran a nosaltres, d'ací a dos segles. Però, siga la que siga, almenys, que conste que ens hem esforçat tot el que hem pogut i més. I que conste que sempre vam haver d'anar amb el vent en contra. Sempre. Si més no, des del País Valencià i les Illes, des d'on les nostres forces són menors que a Catalunya, on sempre ho han tingut més fàcil per defensar la llengua i la cultura pròpies.