Pinet

Josep Martorell Llorca, més conegut pel malnom de Pinet, es convertí en roder el 3 d’agost de 1896, en escapar-se de la presó alacantina on havia sigut reclòs per haver comés «múltiples fechorías». I fou detingut quatre anys i escaig després, el 4 de novembre de 1900. «El célebre roder apellidado Pinet fue capturado anoche por comandante puesto de Corbera», telegrafiava l’endemà, cofoi, el capità general de València. L’anterior informació el situava al municipi d’Orxeta; i, segons sembla, estava malalt de febres tercianes, «a cuyo motivo se debe el que fuera capturado fácilmente». La premsa assegurava que, en el moment de la detenció, tenia 30 anys, era d’«estatura regular, pelo castaño, ojos azules, nariz larga»; i anava abillat amb «alpargatas, pantalon y chaqueta de color ceniza o canela claro [y] sombrero de ala pequeña color café».

Pinet era esmunyedís; i, per a evitar que l’enxamparen, entre 1896 i 1900 no dubtà a córrer la Seca i la Meca. Fins i tot, a fer les Amèriques. Després d’escapolir-se, s’amagà al municipi de Finestrat, d’on era originari; «y allí permaneció por espacio de ocho meses». En maig de 1897 «embarcó en Málaga con rumbo a Orán, en donde vivió dos años dedicado a la venta de azafrán y ropas». Fins que, «hastiado de la vida en la citada colonia francesa», tornà a casa. En agost de 1899 es traslladà a Marsella; i, poques jornades després, feu cap a Barcelona, on «tomó pasaje para el Brasil»: «permaneció allí cuatro meses prestando trabajo en las minas y pasó a Buenos Aires».

Tanmateix, degué cansar-se’n aviat, i en març de 1900 «embarcó para Londres, donde estuvo diez días; y de allí pasó a París», on trobà «colocación en la fábrica de refinería de azúcar denominada “La Parisien”, donde ganaba siete francos diarios». Però, és clar, Pinet no tenia vocació d’assalariat; i feu cap novament a terres alacantines. La darrera notícia periodística que he localitzat apunta que, un mes després d’atrapar-lo, fou jutjat i condemnat a 17 anys en un presidi de Cartagena. Tenint en compte que estava «reclamado por diferentes juzgados» –i que els centres penitenciaris de l’època eren insalubres en extrem–, és possible que passara la resta dels seus dies encadenant sentències. Id est, que no tornara a xafar el carrer.