Les veus d’Imma López Pavia

Ha arribat a les meues mans amb una amable dedicatòria el poemari d’Imma López Pavia, 'Veus', publicat en Bromera. I la veritat he de reconéixer que la seua lectura ha sigut una incursió vital en versos plens de passió, sensibilitat i intel·ligència que m’han introduït en un passadís de veus de diferents dones la vida de les quals sempre he admirat. Vides amb llums i ombres, amb clarobscurs, de vegades contradictòries i ambivalents, però pioneres i agosarades en èpoques històriques extremadament dures i opressives.

M’han interessat molt i he escrit sobre elles perquè han sigut dones valentes a l’afrontar directament, amb pèrdues incloses i reguitzell de danys personals, el conflicte entre la creativitat i el masclisme, és a dir, entre l’aspiració a la llibertat creadora i l’opressió del poder. Este és un tema que ha sigut un llast històric per a artistes amb un talent fora del comú víctimes de societats patriarcals.

¿Què podríem dir de la poeta russa Anna Akhmàtova, traduïda al català per Maria-Mercé Marçal i Monika Zgustova? Com en el cas de Marina Tsvetàieva, va patir les terribles misèries i la defenestració literària del règim soviètic, l’exmarit afusellat i el fill enviat a un camp de concentració, tot i això va continuar escrivint poesia amb determinació i coratge.

O l’escultora Camille Claudel, que és un exemple genuí de com el masclisme conservador de finals del segle XIX no podia consentir que una senyoreta burgesa fora escultora: va acabar tancada trenta anys en un manicomi a Montdevergues, prop d’Avinyó. L’artista Dora Maar va comprovar en carn pròpia la tirania del gran Picasso i la seua relació dominant amb les dones que l’envoltaven.

La referència a Billie Holiday m’ha arribat especialment: va haver d’exercir la prostitució de menuda, addicta a les drogues, abandonada pel pare i la mare, acollida en reformatoris. És el drama d’una xiqueta negra òrfena: discriminació, abandó, violència... O la veu de Milena de Praga, amiga de Franz Kakfa, una jove brillant, vital, intel·ligent, que morí d’una malaltia al camp de concentració de Ravensbrück. En fi, així podríem continuar perquè el poemari d’Imma López Pavia va molt més enllà d’este breu apunt personal. La subtil ressonància de les seues veus és un cant a la creativitat, la llibertat i la dignitat de les dones. Ara bé, tot això, des de la sensibilitat plena de suggeriments i matisos lírics d’un magnífic poemari.