De la invisibilització al relat propi

Durant dècades, les veus LGTBIQ+ han estat absents del cànon literari. No perquè no escriviren, sinó perquè el sistema editorial, acadèmic i cultural va optar per amagar-les, silenciar-les i relegar-les a la marginalitat. “Fins fa molt poc, en el cànon literari no tenia cabuda una veu alternativa, siga de dona, d'immigrant, de refugiat polític, de pres, de malalt de sida o de persona LGTBIQ+”, lamenta l’escriptora i professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de València, Purificació Mascarell.

Ressalta que durant massa temps la literatura ha estat escrita des de la mirada “normativa de l'home blanc heterosexual”, que ha estereotipat o directament ignorat les minories: “Quan una minoria no té la possibilitat d’escriure’s a ella mateixa, és escrita per la majoria. I això sol derivar en tòpics i visions reduccionistes”. En canvi, quan aquestes veus, que “no s’acullen a la normativa sexual o de gènere”, es recuperen i s’incorporen al cànon, la literatura es converteix en “un dibuix molt més ric, plural, complex i profund de la realitat”.

Maria Ginestar, educadora, il·lustradora i cofundadora de BUIT | Revista, coincideix: “La majoria de les persones que han sigut publicades eren homes blancs, heterosexuals i burgesos. Ells han tingut el discurs hegemònic i no es plantejaven que existiren altres realitats o no en tenien interés per elles”. La no inclusió d’aquestes veus ha suposat “una falta de referents, no perquè les persones LGTBI no hagen escrit, sinó perquè han hagut d'ocultar-se per represàlies o censura”. En aquest sentit, cita casos com el de Carmen Laforet, autora de Nada, una obra que va haver de reescriure’s diverses vegades abans de poder publicar-la, o Oculto sendero d’Elena Fortún, escrita a principis del segle XX.

Ara que, explica Mascarell, comptem amb “una societat que està disposada a escoltar diverses veus com mai en la vida havia estat disposada”, la literatura contemporània de temàtica LGTBIQ+ està trencant motlles i obrint nous camins. No es tracta només d’incloure personatges del col·lectiu, sinó que siguen aquestes persones qui escriguen les seues pròpies històries. “Es tracta d’escriure la diversitat de les realitats des del voler mostrar-se i voler fer veure tot allò que no s’havia pogut veure fins ara”, afirma Ginestar.

Precisament, Mascarell destaca la importància d’unes editorials i uns agents culturals i literaris “amb una sensibilitat o que directament formen part del col·lectiu LGTBIQ+”. Es refereix a l'editorial Egales —pionera en publicar narrativa i poesia LGTBI des del 1995— o Dos Bigotes, especialitzada en diversitats sexuals i de gènere, així com la llibreria Berkana de Madrid o l’editorial valenciana La Caja Books, que inclou entre els títols del seu catàleg Deja de decir mentiras, de Philippe Besson. Per la seua part, Ginestar aplaudeix el treball que està fent Sembra Llibres, amb publicacions com No hi havia a València, de Mercè Climent; Florencio Pla «la Pastora». La dignitat robada, d’Elena Solanas, o la traducció de L’última nit al Telegraph Club.

No obstant això, identifica un desequilibri dins de la literatura LGTBIQ+: la visibilitat masculina –especialment gai– ha sigut molt més gran que la lèsbica. “N’hi ha moltes dones lesbianes i bisexuals que han estat escrivint i escrivint-se i que continuen escrivint i escrivint-se, però sempre han estat més precaritzades i ocultes en la literatura”, reflexiona. Ginestar reivindica obres actuals com Aceras, d’Eva Perarnau, o Una llum tímida, d’Àfrica Alonso. Paral·lelament, l’autora de Mireia –obra amb una “mirada molt postmoderna al safisme i la bisexualitat– recomana el treball de la poeta i traductora Encarna Sant-Celoni.

Malgrat els buits que encara existeixen i les veus que estan per escoltar, s’està vivint no només una ampliació del cànon, sinó una transformació profunda de la mirada literària, entesa com a espai de resistència, memòria i identitat. Perquè, com assegura Purificació Mascarell, tota aquella escriptura que no naix de la norma “té un interés humà i social molt superior”.