La llengua ens pertany

Sabem que la funció principal de la pell és la protecció de l’organisme i que si l’exposem al sol tòrrid, a insectes o a violències, pot donar pas a l’esgarrada i a la desaparició total. El mateix fenomen s’aplica també a un altre cutis, igual de cabdal i preat: la llengua dels pobles. Encara que semble una obvietat, cal recordar que un idioma viu té adjudicat un cos d’usuaris. L’adhesió entre llengua i parlants sempre ha sigut vital per a la supervivència de les cultures. Per això els addictes al poder tenen clar que se sotmet tranquil·lament una comunitat si s’aconsegueix arrancar-li’n la pell. Com? Matant-ne la llengua a colps de lleis o convertint-la en conflictiva o ineficaç per a progressar.

Fa uns dies, el govern d’Alacant va decidir eliminar de soca-rel el valencià del seu territori per reafirmar-se com a fidel ciutat espanyola. La dreta, l’extrema dreta, i la ciutadania que en viu alimentada, bramen que el valencià és d’imposició, i ignoren Estellés; s’esmercen a enfonsar acadèmies de la llengua, fires de llibres, editorials; a ignorar grups de música; a desvirtuar una televisió...

D’on ha eixit aquesta gentola? Veritat, tropa, que estimeu i respecteu els vostres avantpassats siguen d’on siguen? Veritat que seríeu incapaços d’asfixiar-ne el record? Doncs, escolteu-me. En la nostra terra, per si no vos ha arribat la història, abans que vosaltres hi apareguéreu, hi havia una llengua, una societat que la usava i una cultura que la conreava. Segles després, malgrat tot i molts, ací estem, mantenint el fil de plata que ens va atorgar Jaume I (sí, el del 9 d’octubre) i procurant enllaçar-lo a les generacions futures. Lamente que no posseïu aquest lligam, però és que crec que no sou dignes de ser valencians. Si ho fóreu, com ho som la majoria, no atacaríeu amb tant d’odi la llengua de bressol. Diria que sou uns polítics lil·liputencs però letals com un virus, i que representeu una altra realitat, la que intentà silenciar-nos allà pel 1707 i la que encara pretén erigir-se en regne únic.

Cavallers, no m’agradaria estar en la vostra pell de desarrelats, d’éssers perduts. Per favor, deixeu d’humiliar-vos. Per favor, pareu ja d’avergonyir-nos.