Vacances

Fa uns dies, a la porta de casa, em va saber mal de no fer prou de cas d’un jove entusiasta, en ajuda a ACNUR, encara que l’entrevista ens va fer compartir confidències sobre les bàrbares bestialitats ja veteranes patides en Haití, el Sudan o l’Afganistan, i entre bambolines, els crims abjectes d’Ucraïna, la frontera sud dels Estats Units, i és clar, Palestina.

L’ACNUR té la seu a Ginebra, com les organitzacions de referència de les Nacions Unides, del Treball, la Salut, el Comerç. I això ho havíem recordat, fa uns dies, alguns companys en una manifestació per Palestina, que a Ginebra havíem treballat a l’estiu del 1973, per a pagar-nos difícilment els estudis, amb l’aventura de la joventut. Un dels participants, en la conversa, va ser capaç de reproduir la memòria de la seua o nostra “primera” manifestació, en aquella capital internacional, recordant encara un dels eslògans, més o menys, “Franco assassin, pour l’Espagne liberté”, que era i és fàcil d’entendre, i d’aplicar ara a tantes imposades barbaritats, que no fan vacances.

Això: vacances. Al dia següent de la visita d’ACNUR, visita familiar a la Barcelona d’estiu del Festival Grec, com cal fer cada any. Allí fan una obra sobre els assassinats d’Israel contra el Líban, i la vida personal de Roald Dhal. Mentre la compartíem, era interrompuda caòticament pel so violent dels avisos als mòbils per una amenaça de pluja, que finalment no es va produir (ningú ignorava que a València fa uns mesos havia passat a l’inrevés, delictivament).

I mil coses més. Allí, la nit de la joventut del Mediterrani s’imposava també com una cura caòtica i solidària. Una joventut que, potser es reanimava de les Oposicions, resolta enguany amb la tràgica pantomima d’una relativa abundància de notes suspeses, fins i tot inferiors a 1 (¡sí, a 1!), patides com un insult que considero personal, per tanta gent que ens dediquem a l’ensenyament -¡el meu, l’universitari, vol dir universal!-, i hem tingut d’estudiants als suspesos i als membres del tribunals que els examinaven.

Bé, la joventut dirà, però els dies són llargs i lluminosos. Jo estic xalant i aprenent amb les pàgines de L’anell del nibelung d’Amadeu Fabregat. I cal que no quede nit sense cinema, música o el que es puga. Arreu vindran nits com les d’ara mateix. Començant pel nord del país, pel festival Espigolfest a Herbers, l’Aplec dels Ports a Cinctorres... I de nord a sud, a fer pecats.