Quantes solituds

Quantes solituds tenim? Vull dir, quants fragments de la vida ens van acostant, amb el pas del temps, a la impressió real o il·lusòria que poca gent ens segueix de prop en el trajecte vital? Sabem que l’adéu a un ésser benvolgut o un desarrelament forçat creen un avenc que només els records i l’estima infinita entendreixen lleugerament. Coneixem també els isolaments voluntaris, erigits de manera lliure per refugiar-se de les tempestes que fan palpitar els carrers del dia a dia. Finalment, hi ha les solituds imposades, com a Gaza, presonera de la maldat d’alguns estats i de la genuflexió de molts altres.

Però, més enllà d’això, diria que més insondables, hi ha les altres solituds, les quotidianes, les quasi imperceptibles. Són aquelles brancades minúscules de soledat que ens cauen al damunt en un moment inesperat, que es van encabint al cor i que, amb l’edat, ens porten a creure que vivim sols en un desert, que hem perdut l’equilibri i que ens falten agarradors potents per continuar avançant.

Tot i que en som milers a unir-nos per redreçar l’honestedat del món, de vegades, de nit, enmig del mutisme espacial i de la intimitat dels bàtecs de la sang, ens preguntem què ha sigut de qui ens feia ombra quan el sol ens socarrava; de qui ens submergia en banys de riures per rentar-nos les llàgrimes enganxades als llavis; de qui xarrava pels descosits per reconduir-nos a la felicitat discreta i opulent alhora; de qui ens recollia i ens duia al nostre refugi, estiguera on estiguera. La rutina privada i el ritme de l’existència ens han embolicat en molts silencis i hem acabat allunyant-nos dels tresors que havíem construït els uns amb els altres: de les cases obertes a tothora, de les confessions a mitja veu, de l’estar a la vora de, de les mirades carregades de paraules, de les cartes escrites a mà, de les pedretes contra la finestra de l’habitació per reclamar-te, del ‘nosaltres’ que créiem indestructible.

Per això, ben sovint, enmig de les grans foscors sospirem d’enyor i esperem i desitgem i supliquem que quan l’alba torne a indicar-nos la direcció a prendre, ens saluden les veus que encara ens oxigenen la soledat.