Tio Canya

Divendres passat, a l’Alcúdia, el Bloc Jaume I lliurava els 28é premis Jaume I que distingixen persones, entitats, grups i empreses per la defensa i ús de la nostra llengua i cultura. Els premis reconeixien la tasca plàstica de Lídia Boix, que rebé el premi Manuel Boix; l’Ateneu de Bétera i el compromís cívic amb el premi Joan Fuster; el premi Carles Salvador, a l’aposta per erradicar la pobresa del Fons Valencià per la Solidaritat; el comerç Eco-net d’Empar Pla rebé el premi Vicent Andrés Estellés, el poeta de la quotidianitat, per l’ús diari del valencià en l’atenció del comerç de proximitat. Agost s’endugué Pepe Ros Campos, el mestre dels Negrets, la colla muixeranguera de l’Alcúdia. Ja havien decidit atorgar-li el guardó Ovidi Montllor que arreplegaren la filla i el fill en el moment més intens i commovedor de la nit. Jo vaig tindre l’immens goig i honor de rebre el premi Tio Canya per la promoció de l’ús del valencià a què he dedicat la vida.

Quan el grup Al Tall, el 1976, va enregistrar la cançó Tio Canya, escrita per Vicent Torrent dins del disc Deixeu que rode la roda, s’obria un món ple de possibilitats, de recuperar la nostra llengua, de poder parlar i escriure en valencià i que ningú ens fera baixar la cara. Amb la democràcia aplegava també l’autogovern i la segona llei que impulsà la Generalitat Valenciana fou precisament la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Una llei aprovada a l’edifici de la Diputació d’Alacant amb cap vot en contra. Una llei que encara té molt a desplegar, sobretot la part de la societat civil i dels mitjans de comunicació, però que ha permés l’escolarització en la nostra llengua dels nostres fills i dels fills provinents d’altres nacions i que han decidit ser valencians.

Els besnets del Tio Canya han complit el desig de parlar com la gent del poble i també de parlar en castellà, en anglés... perquè el valencià els ha obert les portes a altres llengües i això sembla que molesta a algú. Gent que pregunta reiteradament si no hem arribat massa lluny i la resposta és no. Queda encara molt a fer, el Tio Canya ha de reviscolar i tornar a València, a Alacant, a Castelló, a Elx..., a reivindicar el dret a ser poble valencià i a ser-ho en valencià.