Serafí Centelles

En vespres de la festivitat del Nou d’Octubre, vull recomanar la lectura d’un llibre històric i filològic de títol ben expressiu –i provocatiu: Àngel meu, foteu-me! El procés per sodomia contra Serafí Centelles (1569), que ha sigut redactat per l’amic i company –també d’aquesta columna– Vicent Josep Escartí, especialista en literatura de l’edat moderna; i ha vist la llum a la prestigiosa editorial Afers, que amb tanta diligència i tenacitat dirigeix Vicent Olmos.

Així, el volum transcriu i estudia el procés judicial que, sota l’acusació de pràctiques homosexuals, s’incoà contra un membre de la puixant família dels comtes d’Oliva. Desenvolupat per la Reial Audiència –és a dir, per la justícia civil: la religiosa estava en mans de la Inquisició–, fou redactat en valencià. I els fets que explica, absolutament trepidants, s’inicien amb la denúncia que Joan Batista Aviego, jove escrivà de 17 anys, realitzà contra el noble Serafí Centelles, a qui acusà d’intentar forçar-lo a mantenir relacions íntimes.

El text, pròdig en detalls, testimonis i declaracions, no sols ens aproxima a la història de la dissidència sexual homoeròtica, sinó que permet conéixer –de primera mà– com parlaven i pensaven diversos habitants de la València coetània, com ara: el poderós Centelles, el jove a qui intentà seduir i els personatges secundaris que varen ser testimonis i/o còmplices de la intriga. En conseqüència, el llibre recupera una ciutat cinccentista sovint sòrdida que, en bona mesura, resulta encara desconeguda. Al respecte, singularment interessant resulta la informació que aporta sobre alguns dels espais on el 28 de juny de 1569 es desenvolupà l’acció, com ara la taverna que regentava el «negre» Pablo Besalduch i els banys de les Torres, on Centelles provà de consumar el que els inquisidors qualificaven com a «pecat nefand».

Durant els darrers anys, Escartí s’ha dedicat a la recuperació i l’estudi de textos que ens acosten a un món oblidat, o menystingut, pels investigadors: a l’exhumació de testimonis referents al que ell anomena «biografies marginals». És a dir, personatges que varen ser perseguits per motius d’ètnia, creences, activitats delictives... i, en especial, per les seues orientacions sexuals. Una trajectòria acadèmica digna d’elogi que amb Àngel meu, foteu-me! –les paraules que, en un moment determinat, Centelles adreçà a Aviego– ha assolit una fita certament remarcable.