La màscara caiguda del blaverisme

La plaça de la Mare de Déu de València s’havia engalanat per a una commemoració ben especial: es complia el centenari de l’himne regional i les autoritats valencianes havien organitzat una festa amb presència dels descendents del compositor i del lletrista. «És l’himne més bonic del món», assenyalava l’alcaldessa de València, María José Català, amb presència d’entitats senyeres del secessionisme lingüístic, com ara Lo Rat Penat o la RACV.

L’himne, de fet, encaixava com un guant amb el discurs regionalista i exempt de pulsions de reivindicació valencianista que aquestes organitzacions han defensat. O, si més no, així ho retrata el sociòleg Vicent Flor a l’assaig 'Contra la llengua dels valencians. Una batalla per la cultura’ (Editorial Afers, 2025). L’obra és un desmuntatge a consciència de la màscara valencianista que ha pregonat el blaverisme, ja que evidencia com «l’objectiu veritable» del secessionisme és «mantenir la subordinació del valencià envers el castellà per a seguir conservant una regió valenciana lleial i sotmesa a la nació espanyola».

Flor radiografia el pensament dels actors del secessionisme lingüístic i mostra la seua defensa del bilingüisme entre castellà i valencià quan ambdues llengües no es troben en un escenari ni de bon tros d’igualtat, així com el blaverisme va oferir «cobertura ideològica» a determinades classes socials que durant la dictadura i els seus anys posteriors ja havien canviat l’idioma propi pel castellà. Encara més, demostra com el rebuig a la unitat de la llengua -acreditada per una acadèmia i uns intel·lectuals que van patir les invectives i la virulència blavera- va conflictivitzar-la i, en conseqüència, es desincentivava el seu ús social.

El blaverisme, segons dissecciona l’acadèmic, tracta de generar un caos lingüístic envers la normativització - creen una norma paral·lela a l’estàndard del valencià que, fins i tot, rebutja una part del secessionisme- i de «separar el valencià del tronc comú amb l’objectiu inconfessable d’afeblir-lo, i contribuir de manera més eficaç a incrementar el procés de canvi idiomàtic o, si més no, seguir afavorint la disglòssia». O dit d’una altra manera: «El blaverisme tracta que el valencià no tinga més futur d’un patuès folkloritzat i socialment secundari».